GALL D’INDI

Hi ha una jo malpensada, recalcitrant lectora entre línies, encaparrada a trobar dobles i triples sentits a tot, de la que m’agradaria allunyar-me, si més no una temporada, ara que s’acosta l’estiu i els aires comencen a traspuar frescor, vacuïtat i lleugeresa. Seria feliç mantenint una conversa animada sense emportar-me-la després al llit transformada en un maldecap pensant que potser no m’estaven dient maca sinó més aviat lletja. Us passa a vosaltres? A mi sí, constantment. Fa un parell de dies vaig veure aquest anunci. Resulta que han passat quaranta-vuit hores i l’anunci continua tamborinejant insistent fins al punt de socarrimar tots els receptors sensorials d’una servidora, i per acabar-ho d’adobar, s’ha fet viral i l’he trobat compartit en els perfils d’amigues i conegudes, els receptors sensorials de les quals, està clar,  l’han percebut d’una manera diferent, així planerament, com a mi m’agradaria, i per tant, no l’han convertit en l’impuls nerviós enteranyinat meu, sinó en una sensació plaent i emocionant.

Estic parlant de Deliciosa Calma, el nou anunci de Pavofrío. Us el deixo aquí per si no l’heu vist. Fins ara!

A mi m’han conquistat d’una manera sincera, la imatge i el so, els noms enginyosos dels plats i la picadeta d’ull almodovariana, he empatitzat fàcilment amb la histèrica que córrer amunt i avall darrera els nens i darrera d’ella mateixa i que fa càbales sola enmig de la foscor de la nit.  M’ha sorprès gratament el maneig dels estereotips amb aquest humor fresc i aquest apunt de tendresa però ai, allò que us deia que em passa, que no em puc empassar res sense solta ni volta. Aquí ho teniu: digueu-me rebuscada però crec que quan ja ens tenen a totes ben estovadetes i commocionades perquè ens han endossat la imatge positiva de la dona actual treballadora, amb èxit social, dinàmica, mare, intel·ligent, esposa, independent, amant, directiva, estupenda, amb poder adquisitiu, un xic desvergonyida i desimbolta … ZAS! aleshores, gat per llebre. Què ens venen? Un conglomerat de color rosa suposadament fet de gall d’indi que no engreixa, o que no engreixa tant, o que és lleuger o dieu-li com li vulgueu dir, però un producte de la gamma light, al capdavall, i en qüestió de segons, tota la oda al feminisme que així a primera vista convertia l’anunci en una publicitat original i en consonància amb les utopies actuals d’igualtat i equitat, esdevé més comercial que ideològica. Lliures per fer el que ens doni la gana sí, poderoses també, però sense greix al cos.

I em direu que molt millor aquesta imatge de la dona que no pas aquella altra de la que treu merda d’entre les rajoles de la banyera amb guanys de làtex i feta un nyap, però feliç perquè té un líquid tot poderós que li fa brillar més el vàter, i jo us respondré que sí, que hi estic totalment d’acord, molt millor, però no fotem, nenes, no ens podem quedar només amb la punteta: si llegiu la lletra petita de l’anunci de Pavofrío,—lletra mitjaneta tirant a gran, m’atreviria a dir—, veureu que continuem estant associades a les tasques domèstiques, a càrrec dels fills i pendents en tot moment de la pressió social sobre el nostre cos, sobre el nostre sexe. Una vegada més, tenir un cariotip XX és portar gravada una mena de lletra escarlata. De fet, els homes no en surten massa ben parats. S’apel·len com una ombra fantasmagòrica inútil i pueril que en comptes d’exercir la paternitat es dediquen a fer de cangurs passant angúnies.

No cal dir que és positiu que la publicitat toqui temes socials, però si certament es vol recolzar una campanya amb un nou model de dona, per què no ho fem ben fet i la recolzem amb un nou model de societat? hi fem aparèixer homes que no només siguin aptes per anuncis de cervesa o lligues de futbol, hi afegim unes dones que no se sentin pressionades eternament per les modes, aparquem per una vegada els clixés i deixem d’alimentar aquest imaginari que se’ns està empassant i que ens redueix a un seguit d’etiquetes: la feminista, l’executiva agressiva, la mare perfecte, la histèrica que no arriba a tot, la devoradora d’homes … i aleshores sí, aleshores podrem gaudir de fer això que tant ens agrada, perquè de debò que ens encanta: sortir a sopar amb les amigues i prendre’ns la vida amb humor, i que no faltin, SI-US-PLAU-I-NO-ÉS-CONYA, que no faltin l’humor ni tampoc les amigues (ni els amics, of course).

Hem d’aprendre a generar imatges que mostrin aquest model diferent que per sort sí que existeix o comença a ensenyar la poteta. No totes som blanques, ni heterosexuals, ni guapes, ni estupendes ni benestants, i sobretot, senyors de la vianda de color de rosa: no totes som ni volem ser primes.

I tornant als meus perceptors sensorials…el Pavofrío, pretén o no pretén commoure amb un feminisme políticament correcte o només m’ho ha semblat a mi?

Em sap greu la nota agra, però Deliciosa Calma és d’un reduccionisme empobridor massa evident, que ens infantilitza, que ridiculitza l’home i on hi manca diversitat i pura realitat.

Em pregunto certament, si part d’aquesta pressió social cap a la dona no ens la provoquem nosaltres mateixes fent viral un anunci com aquest.  Sóc la segona de tres germanes, la meva mare és infermera des dels vint anys i segueix exercint ara de tècnic de laboratori als seus seixanta-tres. Casa meva ha estat sempre un univers femení i ella ens ha fet de mare, ens ha cuinat i cuidat, ha posat milers de rentadores i òbviament les ha esteses, és àvia de sis néts i nétes i no s’ha queixat mai de ser dona, mai. Tampoc no ens ha advertit mai sobre els perills de ser-ho. S’ha de dir que el meu pare, que també ha treballat, ens ha portat a escola, ens ha pentinat de petites, ens ha vestit adormides de bon matí i encara ara frega els plats i té la casa com una patena. Crec que el què han fet tots dos des dels anys setanta i sense ser-ne massa conscients, ha sigut exercitar l’equitat sense haver-la de justificar, simplement tirant d’aquest sentit de la lògica innat que s’està esborrant del nostre ADN a cops de tòpic i d’anuncis com aquest que ens commouen amb un feminisme postís, però que en cap cas ens fan avançar cap a la normalitat, i potser que ja toca, no?

No s’ha d’obviar la desigualtat, MAI, però tampoc no hem d’alimentar els tòpics amb aquesta queixa victimista de cotó fluix que amb una mica de bon guió i deliciós atrezzo ens confon i ens deixa satisfetes.

Somos quince millones de mujeres. Una sociedad equilibrada también ayuda a reducir el estrés. Pavofrío, alimentando otro modelo de mujer

Davant d’un llamp de frase com aquesta poca cosa a dir. Però quan he llegit sociedad equilibrada m’ha vingut com una picor i un esperit tafaner que no he pogut reprimir, i he trobat això sobre Camprofio Food Group SA, feu córrer el cursor una mica cap avall, i aneu al Consell d’administració d’empresa: http://www.empresia.es/empresa/campofrio-food-group/

Estimats i estimades, això no ho arreglem pas amb un sopar a Can Deliciosa Calma, això només ho arreglem si prenem consciència de nosaltres mateixos i no permetem que ens prenguin més el pèl.

 

Bona nit…

Als nens els direm que…

Die Roller-Kinder

Die Roller-Kinder

Em sap greu si t’esguerro l’estona del cafè o el cigarret de havent dinat, però hi ha veritats que incomoden i perspectives de veritat que encara angoixen més. Petoneges els fills abans d’entrar a l’escola; potser en tens un de granadet que ja passa vergonya i t’accepta un petó ràpid una cantonada abans de creuar, i és molt possible que el petit encara et faci esperar a peu de l’escala que el condueix a classe i et digui adéu a cada esglaó amb una mà on hi queden encara tots els rastres d’innocència que venen innats en un infant. No et passa que quan gires cua i et treus per unes hores la capa de maternitat/paternitat t’aborda la certesa que dins l’escola, més enllà dels gomets i els diftongs, hi regna la protecció i el desenvolupament integral dels teus fills i de la resta dels alumnes? No dones per fet que els has deixat sota una mena de camp de força protector on, com a molt es poden obrir una cella o fer-se un trau al cap? No estàs absolutament segur que sota cap circumstància es veurà vulnerada la seva intimitat?

Calfred? Esgarrifança? Horror? Sí, tot això i més. Molt més. El tema és massa sensible i les víctimes massa reals com per parlar-ne sense ser-ne un expert, però aquí tu ets el pare o la mare i hi tens prou a dir, ja és hora que vagis pensant que els direm als nens. T’ho comento ara més que res perquè el cas del pederasta dels Maristes està als mitjans, i molt possiblement la setmana vinent el tema clau serà que han florit els ametllers abans de primavera, i com a bon ramat d’ovelles que som en parlarem durant set dies i després passarem pàgina perquè qui dia passa any empeny. Recorda però que l’actuació preventiva per detectar conductes estranyes a l’escola, a les classes de flauta travessera dels dimecres o a l’esplai els dissabtes al matí, és deure teu. Seria d’agrair que els propis centres escolars s’espavilessin per incloure un decàleg adaptat a les diferents edats dels seus alumnes per activar una campanya  de prevenció contra la pederàstia, però ens toca a qui els hem portat a aquest món mesquí, rebaixar una mica el nivell de conte de fades on els hem fet creure que vivim.

Trobar les paraules no és fàcil perquè no es pot menystenir el fet que són personetes a mig formar, però et toca alertar-los del perill i ensenyar-los a avisar de qualsevol situació estranya. Actuació preventiva personalitzada perquè ningú coneix millor al teu fill que tu.

Et diran exagerat, però tu resisteix, perquè la primera denúncia d’abusos sexuals a menors salta i no prospera, es tapa, es dissimula i un any més tard es fa fora el professor després de mínim dues denúncies més. Que salti la primera denúncia i no prosperi és inadmissible, que al cap dels anys el delicte prescrigui també. Diuen els experts que és una mesura terapèutica a favor de la víctima però donat que la història continua dècada rere dècada des de fa tota una vida, potser és hora d’escoltar les víctimes i rebregar lleis esgrogueïdes pel pas del temps. Com que ja sabem el ritme de la justícia, tu tira pel dret i a casa teva desplega l’arsenal de protecció per al teu menor. Parla-hi, no li posis la por al cos sinó la confiança de saber que et té aquí, sempre.

Així que si et sembla, als nens els direm que en el món no tot és de color de rosa, que de fet, no ho ha estat mai, que sí, que juguin, que cantin i ballin, siguin feliços i somiïn amb arribar a les estrelles i més enllà si cal, però els armarem amb eines per desenvolupar un sisè sentit que els alerti dels perills constants. Em sap greu dir-t’ho, però el món s’ha convertit en un camp de mines on les fades van buscades i els monstres hi existeixen de veritat.

 

 

Note to self: per tu faràs

Note to selfAvui

Has repassat de dalt a baix la noia que t’ha atès a l’òptica; segons dius, li has envejat l’aplom professional, però si ets sincera amb tu mateixa saps que era una enveja poc sana relacionada amb la lluminositat de la seva pell de vint anys i altres coses que no responien encara a la llei de la gravetat. Després de fer-te llegir l’abecedari del dret i del revés com si del kamasutra es tractés, ha encès el llum, s’ha aclarit una mica la gola amb una tosseta esquifida i sense mirar-te els ulls —i mira que tenia l’escenari perfecte per fer-ho—, t’ha dit que pateixes de vista cansada. Oh, sorpresa …quants anys diu que són la carrera d’òptica i optometria?

En fi, que diu que has de mirar a l’infinit com a mínim una hora al dia, i que si el dia a dia no et permet estar-te massa estona a l’aire lliure, que miris per una finestra cap a l’infinit. Aquí reconeix que l’has perdut perquè el concepte infinit t’ha semblat interessant. Quan has connectat de nou t’estava explicant alguna cosa sobre fer moure un llapis davant dels ulls amunt i avall, i tu, més falsa que l’aigua del bacallà, has anat assentint com si ho tinguessis claríssim, i ara ets aquí una altra vegada davant de la pantalla i els ulls et cauen a terra. Per tu faràs.

Ahir

Cabells blancs + estralls d’un estiu més aviat descuidat = hora urgent a la perruqueria. Fa 10 anys que no canviaves de perruqueria i t’han posat aquesta tan bonica i nova a tocar de l’escola dels nens i del pilates i és clar, has pensat que així tindries temps per tot. Santa innocència, algun dia aprendràs que el temps no és directament proporcional a les teves necessitats.

El personal encantador, tot sigui dit. T’han mimat i t’han ofert cafè i amb això se t’han posat a la butxaca, confessa. T’han deixat sota la cosa aquella que no saps com es diu ni t’interessa i t’han portat un grapat de revistes. I aleshores ha passat:

—Si en comptes de revistes vols llibres, en aquella paret d’allà hi tenim una petita biblioteca de llibres d’art i de disseny.

Has girat el cap una mica com la nena del exorcista i postissa però amable, els has dit que les revistes van bé, gràcies.

Tu t’has sentit? T’estaven oferint llibres! És que tenia la Preysler agafant la mà del  Vargas Llosa a la falda, què havia de fer? Tothom en parla i jo no en tinc els detalls!

—I en aquella altra paret hi tenim unes fotografies exposades. Volem innovar una mica el concepte de perruqueria. —Nena de l’exorcista cap a l’altre cantó. Somriure educat però mosca. Quantes parets té aquest local, per l’amor de déu.

—Amb les revistes faig, gràcies. Però molt innovador, sí senyor.

—És que nosaltres entenem la perruqueria com un art i tal.

Reconeix que t’han caigut els collons que no tens al terra, Marta Orriols Balaguer llicenciada en Història de l’Art ja fa un munt d’anys. Aquesta no te l’esperaves. I t’has quedat amb la Preysler a tocar i has recordat una vegada que la teva mare et va renyar perquè no t’agradaven les classes de solfeig i et va dir que si no estudiaves series com a molt perruquera. Tota la vida que t’has preguntat què coi té de dolent ser perruquera. I d’uns anys cap aquí que no et pares de preguntar què coi té de bo haver estudiat tant. Per tu faràs.

Diuen els professionals …

76199effdfe6c4b069e67f2da0771bf9Diuen els professionals, els que des de fa uns mesos et pessiguen per fer-te caminar per la realitat, aquests mateixos diuen que a partir d’ara el guió de la teva vida l’escrius sola. Fa dies i setmanes i mesos que t’ho han dit, i fa dies i setmanes i mesos que procures visualitzar el guió pendent d’escriure.

Perquè ets amant dels guions literaris, del cinema i de la tipografia courrier new, jugues amb la visualització d’un guió imprès, amb la seva portada blanca i un títol de lletres negres que de moment resa massa borrós com per llegir-hi res. Tens, però, dues criatures que pengen del mateix guió i per elles t’obligues a fregar-te una mica els ulls per entendre el títol amb nitidesa. Encara no és possible però ja ets capaç de girar la primera pàgina i entendre que hi ha tres protagonistes principals: ells dos i tu. Personatges definits. És un pas, creu-me.

Quan escrivíeu el guió a quatre mans, no havíeu determinat encara grans seqüències; éreu més d’evocar imatges petites però emocionalment molt potents, i quan imaginàveu el tercer acte, el farcíeu d’escenes familiars on els néts venien a casa a menjar els macarrons de l’avi Miquel perquè l’àvia Marta estava predestinada a ser una pèssima cuinera.   Només teníeu clar que l’objectiu dels personatges era que aquelles dues criatures creixessin felices i es convertissin en persones humanament excel·lents. No havíeu anat gaire més enllà, però crec que havíeu parlat llargament del més important. Podríem dir que estàveu entretinguts en el primer acte tot esperant el detonant. Obro parèntesis: deixeu d’esperar el detonant, és una ordre, feu bogeries i feu-les ja, tireu-vos de cap a totes les piscines i deixeu-vos il·lusionar perquè el detonant sempre arriba però de tant en tant ho fa carregat de molt mala llet, i aleshores és quan només et queda preservar aquest primer acte en la memòria, desar l’esborrany en algun calaix impertorbable del cor mentre t’escanya la pena i el dolor.

De sobte un dia, tu camines fent tentines i encara amb totes les llàgrimes per plorar i apareixen els professionals en la mena de vida paral·lela en que s’ha convertit tot el teu entorn, i una d’elles —la de la paret de la consulta folrada de títols i honors i unes ulleres que la fan parlar astuta i perspicaç— t’estampa a la cara: a partir d’ara el guió de la teva vida l’escrius sola.

La odies per tota la veritat que ensumes en aquesta bufetada que t’acaba de clavar deixant-te la mà marcada de per vida, i les seves paraules es converteixen en eterns fantasmes de les teves nits. No li pots rebatre el cop, saps que té totes les lletres de la paraula raó amb l’accent inclòs, i aprens a encaixar aquesta esgarrapada fins acceptar que sí, que és veritat, que a partir d’ara el guió de la teva vida l’escrius sola.

Respectuosa professional, dir-li només que l’he entès i que tinc intenció d’escriure un guió d’Òscar, però no s’oblidi que per un excel·lent resultat final, i com que la pel·lícula és meva i dels meus dos fills, producció inclosa, hi penso encabir una quantitat preciosa de flashbacks amb els que els tres protagonistes tiraran junts per sempre endavant.

SEC. 0. INTERIOR ESTUDI. NIT

Pitus, una vegada vaig somiar amb tu

9788499301983Torno a dormir a les nits. És un fet. Dormo tan profundament que ni tan sols somio. Jo sóc d’aquelles persones que somien molt. D’aquelles que somiaven molt, perdó, i que hores més tard recordava bocins del somni i procurava no oblidar-lo. Que l’explicava a qui creia que li podria interessar. N’escrivia algun fragment si el somni havia estat extraordinari. Ja em passava de petita. A casa dels pares hi ha d’haver un exemplar dels anys vuitanta de “El Zoo d’en Pitus” i dins a la primera pàgina en blanc, hi ha d’haver un fragment d’un somni relacionat amb el llibre que ara no recordo però que vaig escriure uns anys més tard, quan després de despertar-me, el vaig anotar perquè era extraordinari.

Dormo a les nits. Han tornat els cafès amb cafeïna de primera hora del matí i el de després de dinar. Res més.

No ha tornat res més.

La son, la cafeïna: pedaços al cap i a la fi, que tapen com poden el malson que no afluixa, que es fa recordar amb detalls nítids, que no s’esborra de dia i que m’esgota tant que em paralitza a la nit. Un malson fosc que m’ha aturat davant d’un semàfor en vermell que no vol canviar de color.

Que passi el temps molt ràpid, que tornin el somnis dignes de ser escrits. Torna tu també amor, encara que jo no ho pugui saber encara. Torna.

La vida sense tu

pComprar uns grams menys de mongeta tendra, no et sabria dir quants. La til·la doble amb el seu gust repulsiu al que ja m’he acostumat abans d’anar a dormir. Enyorar el cafè durant el dia. El silenci de la nit que pesa. Un sol raspall de dents al nostre bany. De la rentadora ja fa setmanes que no surten camises teves. Esperar que el soroll dels nens ompli casa nostra quan arriben de l’escola. Dissimular gairebé amb tothom. Fa dies que estic a la pàgina 179 d’un llibre. No llegeixo. No escric. No ric. El pati trist, pendent del jardiner a qui no recordo mai trucar. La lluita diària i titànica amb les fotos. Conèixer gent que voldria no haver vist mai. Fer el gest de trucar-te per explicar-te que he conegut gent que voldria no haver vist mai. Les fotos que faig als nens i que no sé amb qui compartir si no és amb tu. Imaginar trossos de futur que no entraven en els nostres plans. Els nens parlant de tu en passat. En passat. El petit ritual de dir-te bona nit amb ells abans d’anar a dormir. A quina hora arribes divendres? Calculo que cap a les sis. Mirar la porta tots els divendres cap a les sis. Llevar-me al matí. Agafar aire. Seguir respirant.

Vull un Jaume Figueras XL que duri el que dura un coi de partit de futbol

85820f3115d145006a2aa08c130f9c88_hAvui és un dia com qualsevol altre. Matinada moguda, el despertador i jo que funcionem amb tempos diferents, dues de sucre moreno al cafè, una de pediatre, dues de trajecte gèlid de moto direcció feina: córrer, contesta, truca, anota, tradueix, discuteix, empassa, somriu, un altre cafè, blablabla, dina, recupera hores pediatre, torna cagant llets (perdó per l’expressió), prepara berenar, recull criatures, deures, prepara sopar, dutxes, sopem, posem a dormir (conte, aigua, pipí, vull més aigua, dóna’m la mà, tinc una burilla al nas, no te’n vagis, em pica el peu, vull més aigua), escriu, esborra, bada per les xarxes, reescriu, esborra, deixa-ho corre, bona nit, bona nit. Fos a negre.

El món, així pelat, no convida massa a festejar-hi. Afortunadament, tots sabem que n’hi ha un molt més melós, conquistador i generador d’expectatives i que dins d’aquest, fins i tot un dia qualsevol també amaga els seus moments estel·lars. Sovint són tan tímids com asseure’s al sofà i engegar el televisor. Si no t’agrada el futbol i et negues a veure programes on una sèrie de éssers cautxutats s’escupen crits i verí a la cara, la oferta es redueix pràcticament a dues possibilitats: TN vespre i deixar-se caure pel 33. Arribat el cap de setmana, quan la rutina cedeixi una mica, recordaràs que vols anar a veure aquella pel·lícula o que hi ha una exposició que no t’hauries de deixar perdre. La literatura, el cinema, les arts, la cultura en general, són una font de sentit crític i un vehicle del pensament, ens fan més lliures enfront a l’abús del poder i del rumb oscil·lant de la societat. Vivim en un món de lleure alienat, jo m’hi incloc, i estem cada dia més lluny de la veritat. La cultura no funciona només com a divertimento, que també, la cultura ens fa prendre consciència de la nostra responsabilitat col·lectiva a través dels simbolisme que la traça sense exigir resultats pràctics. Ens fa tocar el cel, gaudir, riure i plorar, pot semblar poc útil però d’entrada serveix per recordar-nos que estem fets de material sensible, que estem vius, vaja, vius de veritat.

Córrer el rumor a les xarxes que Cinema 3, Ànima i Via llibre tanquen la paradeta i que el contingut no desapareixerà sinó que només ho farà la marca. Que estan treballant en un nou programa amb un format encara per definir. Segons diuen el nou projecte vindrà a ser una mena de contenidor poti-poti de continguts culturals. Tindrà molt present el trasllat a l’àmbit digital perquè han comprovat que els espectadors opten per el servei online TV3 a la carta. Obro parèntesis: No serà que a les hores intempestives de la nit, que és quan emeten aquests programes, el bioritme ens demana dormir i no ens queda cap altre remei que buscar-ho l’endemà online quan ja tornem a ser persones? Tanco parèntesis.

Sigui com sigui, no es tracta de discutir si emetre online o no, sinó d’alertar de l’escassa consideració que es mostra des de dalt per fomentar la curiositat intel·lectual. Agafar els baròmetres d’audiència per prendre la decisió d’acabar amb aquests programes és per mi un error incommensurable; tothom sap que la cultura en aquest país no té massa adeptes, però si l’eradiques, tens la batalla ben perduda, oblida’t dels adeptes potencials. A veure: per què demanen samarretes del Messi els nens? Per què coi sap un nen de vuit anys que la novia del Cristiano està lliure? Resposta: perquè mamen futbol amb un ritme que les de la lliga de l’alletament se’n farien creus de la perfecció de la succió. I a on el veuen el futbol? Bingo, sí senyor, a la tele. No podem treure la cultura de la tele, simplement no podem No jutjaré el programa que encara no existeix, però és que aquests tres ja eren prou vàlids. El Via Llibre ja era una versió descafeïnada d’un programa de llibres molt més intens. A mi m’agradava el d’abans, però entenc que si es tracta de fer extensible la cultura a més gent, s’han d’adaptar els formats, alleugerir nivells, passar imatges ràpides que entrin pels ulls que tenim acostumats als impactes trepidants de la vida moderna. Adaptar-se o morir, però d’aquí a eradicar un programa de cinema, un de llibres i un d’activitats escèniques que funcionaven, hi ha una diferència abismal.

Més enllà d’això, també existim els que consumim cultura en major o menor grau des que tenim ús de raó. Ja ho feien els nostres pares i no tots portem ulleres de pasta ni som crítics irreverents. Som gent normal amb coeficient intel·lectual estàndard a qui simplement ens agrada la cultura i la integrem en el nostre dia a dia, i d’aquests en som uns quants, com a audiència funcionem senyors del 33. Esperem els seus programes amb il·lusió, contents de trobar aquestes càpsules afins, per diminutes que siguin i per golfes que ens les ofrenin programant-les en hores que hauríem d’estar reunits amb la fase rem del nostre son. No ho retallin més, no hi ha cap necessitat de fer-ho. El poti-poti no ens ve de gust. Volem detalls, calma, comprendre, gaudir i aprofundir.

Urgeix programació de qualitat i jo em sentia orgullosa de saber que a ‘ la meva’ n’hi havia. No vull acabar integrada en el ramat d’ovelles en que ens intenta convertir el sistema, només pendents del safareig superficial i fugint de la sensibilitat i el sentit crític.

Jo vull un Jaume Figueras XL que duri el que dura un coi de partit de futbol. Pensin bé aquest nou programa senyors del 33. No subestimin la gran minoria d’espectadors que fins ara tenien i pel que més vulguin, no subestimin mai el poder de la cultura. No ho facin.

Gràcies.