Va per vosaltres…

Marie Colvin & Rémi Ochlik

Heu viscut mai aquella sensació d’estar dormint i de sobte caure al buit? dura dècimes de segon però l’estomac et fa un ensurt profund que et sacceja com un tro rotund i t’arrenca d’una sola estrebada tota la dolçor de la nit. Evidentment et despertes, t’incoprores amb cara d’esglai  i et dius: “tot ok Marta, només estaves somiant”. Així m’he llevat jo avui, i tot el dia que arrossego la lleu sospita que era una caiguda al buit premonitòria, però sembla que no, que la setmana segueix el seu curs i més enllà d’un dia d’aquells densos, en que cada trucada i email rebuts a la feina han estat tasques ingrates i que fan pujada, la sang no ha arribat al riu.

Continuo pensant però, què pot haver provocat la caiguda lliure del meu somni. Podria perfectament tenir alguna cosa a veuer-hi  la setmaneta de fets tant noticiables com excèntrics que hem encetat, i per posar algun exemple així caçat al vol, aquí va  l’Eurovegas amb magnat inclòs que promet 200.000 llocs de treball d’un projecte merament especulatiu a casa nostra; està clar que aquest senyor que en comptes de pupil.les té $$, no s’ha parat mai a escoltar en Llach cantant allò de “El meu país és tan petit que quan el sol se’n va a dormir mai no està prou segur d’haver-lo vist”. A veure si ara acceptarem qualsevol història per remuntar l’economia catalana i substituïrem  aquella Catalunya sensible culturalment i amb capacitat emprenadora  per una horterada retrògrada d’aquesta envergadura. Qui sap, a aquest pas, els castellers potser portaran “flecos” penjant de les mànigues per homogeneïtzar-ho tot i fins i tot crearem marca.

I dels casinos de pa amb tomàquet passem directament als correus electrònics desvelats per Wikileaks en els que es mostra sense pudor que Aznar té afectats els hemisferis cerebrals i que pobre home pateix per si aquí integrem lingüísticament la immigració  del Pakistan i Argèlia abans que la dels hispanoparlants. Em venen unes  ganes imparables d’escriure un guió per una pel.lícula només de pensar en aquesta escena: una sala blanca i freda amb una gran taula de noguera al voltant de la qual seuen analistes i agents de la CIA amb rostres tibants, però quan un dels agents, podem batejar-lo per exemple, l’agent Clarke,  els mostra unes imatges d’en José Maria Aznar projectades amb la tecnologia més ultramoderna (que ni tan sols els congressites del Mobile World Congress 2012 han vist), aleshores tots aquests homes gèlids comencen a enriolar-se, es tapen la boca amb les mans, es posen vermells, s’afluixen el nus de la corbata,  dissimulen com poden tot mossegant-se els llavis; l’agent Clarke se’ls va mirant un per un amb una mirada severa i imperturbable però finalment també ell acaba esclatant a riure. La sala s’omple de rialles, Aznar és la riota dels espies….perdó, anada de pinça.

Ai amics, què ens està  passant? No sentiu com una vergonya? no creieu que tot ratlla el ridícul més patètic? A vegades penso que darrera de tot l’entramat hi ha algú que es dedica a editar tots els mitjants per deixar els cervells de tots nosaltres buits de neurones confabulant aquestes històries dignes del club de la comèdia i programant partits de fútbol a tota hora per tenir-nos ben distrets amb futileses per les que sembla que ens hi haguem de deixar la vida,  per mitigar bufetades en plena cara com la vostra brutal mort Marie i Rémi, per cert ninos, aquest post va per vosaltres, pel vostre honor, el vostre ofici, la vostra valentia, la vostra emprempta, la vostra gesta. Gràcies per ser-hi i mostrar-nos el què realment hauria de ser noticia i no deixar de martellejar-nos fins fer-nos prendre consciència de la pura i dura realitat.

M’agradaria haver vist les teves fotos Rémi, t’imagino escollint els fotogrames amb el so de les bombes de fons, buscant aquella imatge que per tu hagués captat les nostres ments despistades, i a tu Marie, t’imagino teclejant indignada i enfurismada intentant descriure tot el que queia al teu voltant.

Viure el vostre malson no és somiar que una cau al buit, ho sé, però caure al buit mentres dormia podria perfectament haver estat la meva aflicció per la vostra pèrdua.

Curta però intensa, així hauria de ser la vida. Una abraçada càlida allà on estigueu.

En fi amics, jo em quedo una mica més per aquí, avui que ja és demà de fa estona, no em ve de gust anar a dormir, ni caure més al buit en plena nit.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s