A l’home gris de l’Audi A5

Hi ha una cosa que sempre he tingut clara, jo, quan era només un embrió, vaig desenvolupar 6 sentits en comptes de 5, doncs per sobre la vista, l’oïda, el tacte, l’olfacte o el gust, predomina en mi i descaradament, el sentit del ridícul. Amb els anys, ja no sobrevaloro tant els convencionalismes socials però pel què fa a petits detalls que passen generalment desapercebuts pels altres, el sentit del ridícul, el meu, segueix molt viu.

Sense anar més lluny, aquest matí anava amb presses, l’eterna història de la meva vida, no patiu que me n’adono, i es tractava de guanyar minuts d’on fós per arribar puntual a la feina, així que m’he decidit a passar amb la moto entremig dels cotxes. Pensareu que aquesta és la finalitat de conduir una moto, però jo no acostumo a fer-ho massa sovint.

Teniu present l’entrada a Petra sobre cavalls a la peli “Indiana Jones i l’última croada” per aquell congost camí de pedra rosada? Doncs amb aquesta imatge al cap  he deixat les pors enrera, i amb el meu aspecte de formiga atòmica he decidit avançar amb una percepció de la realitat equivocada ja que m’he quedat encallada entre una furgoneta d’una jardineria i una Audi A5 platejat.

He mirat a la dreta i el jardiner, que portava un mono texà, camisa de quadres, els cabells recollits en una cua i escoltava la Céline Dion (no és conya), s’ha encongit d’espatlles divertit. He mirat a l’esquerra i un senyor de color gris amb els cabells blancs tenia la mirada clavada al semàfor, així que he pensat que com que el senyor gris no m’havia vist, podia intentar fer girar el manillar per sobre del seu retrovisor i aquelles coses que passen, m’ha anat la mà més ràpid que el cap i he tocat, que no ratllat, l’Audi A 5. El soroll de la Diagonal s’ha esfumat i a càmera lenta el senyor gris s’ha girat ple d’odi vers a mi. I a càmera lenta he fet un “ho sento” amb tota la musculatura de la cara, i a càmera lenta aquell coi de semàfor no es posava verd i el senyor gris, sense deixar-me de mirar gèlida i fixament, ha agafat unes ulleres de sol no sé d’on i se les ha posat sense deixar de dirigir-se a la meva persona que ja era la meitat del que sóc normalment perquè m’estava fonent per segons.

I per fi el semàfor es posa verd, torna el so a la Diagonal i ara va tot a càmera ràpida, s’allunya primer el jardiner deixant un rastre de “my heart will go on” insofrible, després jo o el que queda de mi, i gairebé al mateix temps el senyor gris.

Sentit del ridícul en alerta màxima, símptomes clàssics com l’escalfor i vermallor a les galtes i no tant clàssics com una llagrimeta rodolant cara avall, com una nena petita a qui han renyat.

I de sobte penso, Marta reina, has mobilitzat els mecanismes psicològics de defensa inadequats, en realitat tu portes els nens a l’escola perquè el pare de les criatures no pot demanar flexibilitat d’horaris a la feina entre d’altres coses perquè l’empresa és japonesa i el concepte hi-ha-vida-més-enllà-d’aquesta-oficina no consta en la llista de conceptes nipons. Tu has topat amb un senyor gris dins d’un Audi A5 perquè els nens comencen l’escola a la mateixa hora que la resta dels teus companys comencen a treballar, i és clar, ja que tens la sort d’entrar mitja hora més tard (que recuperes a l’hora de sortir), has de ser hiper puntual, i quan un és hiper puntual topa amb audis. És la vida. Tal qual, així que eixuga’t les llàgrimes.

Amb el pare de les criatures ja ni el discutim aquest punt perquè sempre arrivem a la conclusió que com que ell cobra molt més que jo, no perquè treballi més sinó perquè té un càrrec de responsabilitat superior, doncs algú ha de pringar. *Puntualització: el pare de les criatures és un pare excel.lent i excepcional i intenta pringar sempre que pot.

Jo penso que si s’igualessin els sous, entre els pares i les mares de les criatures, aleshores canviaria el punt de discussió sobre qui es fa càrrec dels fills en hores puntes i qui demana permís a la feina per adaptar l’horari d’entrada i sortida a l’horari que les portes de les escoles s’obren i es tanquen. És clar que per igualar els sous, primer hauríem d’igualar el desgavell estadístic dels càrrecs empresarials, i per igualar aquests primer hauríem d’igualar la igualtat, valgui la redundància.

Avui és notícia que l’Eurocambra reclama quotes paritàries a tots els països de la UE i ja tenim la polèmica treient el nas perquè els detractors consideren que la mesura condueix a la discriminació de la dona. Jo penso que sempre i quan les quotes paritàries no s’oblidin d’escollir els i les millors, són un pas endavant, més que per la igualtat de gèneres (que ja m’agrada que siguem una mica diferents tots plegats), per la igualtat d’oportunitats.

Fa mandra el tema, oi? a mi sí, que jo sóc del 75 i no veig que el discurs hagi canviat massa amb el pas dels anys, que atrapada entre una furgoneta i un audi m’adono que tot plegat és irreconciliable.

Potser em planto i marxo a Islàndia on les dones s’han fet amb el poder de la illa després que aquesta quedés arruinada per l’excés de testosterona dels seus banquers i es veu que ara les coses van millor que mai, un país on les dones no han d’escollir entre treball i familia, gaudeixen de càrrecs que les omplen sense renunciar a una mitjana de tres fills amb qui juguen, a qui eduquen i a qui deuen explicar un conte darrera un altre perquè vet aquí un gat i vet aquí un gos, aquest conte ja s’ha fós.

No sé gent, vaig a amagar-me sota el nòrdic que avui tinc ganes de dormir i somiar coses secretes aparcant per unes hores la percepció sensorial del meu sisè sentit. Bona nit…….

 

Advertisements

2 pensaments sobre “A l’home gris de l’Audi A5

  1. Marta! jejeje… m’he rigut molt tot imaginant-me la situació… 🙂
    Però com bé dius, has d’engegar els mecanismes adequats en aquest cas… al de l’A5.. que el bombin! I no perque tingui un A5 (que és el cotxe més maco mai dissenyat sota el meu punt de vista), sino per ser com és…
    Segurament les coses caminarien d’una altra manera si més dones estiguessis dirigint el món… no sé que haurem de fer per a que això succeeixi… però bé, crec que l’equilibri natural de les coses, i tal i com va ara segur que tot anirà canviant mica en mica… només cal que alguns cavernícoles surtin de la seva cova i siguin capaços d’acceptar aquesta situació (cosa poc probable…)
    Ànims amb els teus equilibris diaris amb les agulles del rellotge, però ves amb compte si fas ziga-zaga pels carrers de barcelona… 😉

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s