Encaputxats infeliços

Hi ha alguna cosa a les vacances de Setmana Santa que no sé mai què és que fa que no me les acabi de creure; no hi penso que són part del calendari així que quan algun company de feina les aireja amb la típica pregunta: “marxeu fora aquestes vacances?” sempre baixo de l’hort amb cara sorpresa i només llavors m’adono que m’esperen uns dies de “descans”. La Setmana Santa per mi va inevitablement lligada a una imatge d’encaputxats blancs amb una corda a la cintura desfilant solemnement amb  creus i cristos ensangonats de la primera i única processó que he presenciat a la meva vida una vegada que els meus pares em van portar a Tarragona quan era molt petita. No ho feu mai això de portar nens petits a les processons, estic segura que provoca traumes que de gran passen factura. Jo guardo involuntàriament en alguna part recòndita l’esgali d’aquell vespre i el so dels tambors i us asseguro que poques pel.lícules de terror m’han fet tanta por com la reincidència d’aquest record.

Però mira, entre pensar si aquesta pausa era de veritat o de mentida i fer fora els encaputxats del meu camp de visió, ja ens hem pulit els dies de festa i demà toca tornar a les rutines. I en això estava fa un moment, omplint rutinàriament motxilles de bates, pitets, agendes i biberons quan m’arriba la noticia de que Madrid avui i demà és seu mundial de la felicitat gràcies a la celebració del II Congrés Internacional de la Felicitat. La idea m’ha captivat irresistiblement, més que res que si és el segon congrés això vol dir que n’hi va haver un primer, i jo sense enterar-me’n!. No he pogut evitar deixar-ho tot i encendre el Mac que juraria m’ha picat l’ullet des de l’escriptori amb un “va reina, que fa dies que no escrius res, un congrés de la felicitat dóna de si, no?” i aquí em teniu, teclejant i a dieta, perquè la Setmana Santa també és un abans i un després amb l’objectiu de poder-se posar un bikini d’aquí a no res, i perquè ja n’hi ha prou, que si la mona, que si l’ou de xocolata, que si nena proba aquesta que la sara és de la Montserratina  i en fi, que una s’ha de plantar i pensar que a partir de demà s’han de reajustar certs aspectes com les ingestes i el poder carnal.

El “subidón” del congrés aquest de la felicitat m’ha baixat bastant de cop al fer-hi un cop d’ull i adonar-me que és una estratègia de màrqueting de la reina de les reines amb això del màrqueting, la Sra. Coca-Cola, que resulta que sota el nom d’Instituto Coca-Cola de la Felicidad porten a terme des de fa anys, una estratègia  que va calant en els cors dels seus clients posicionant-se en el concepte de felicitat. Ep, res a criticar, s’ha de dir que si jo fós directora de màrqueting a Coca-Cola tampoc em posicionaria a partir dels grams de partícules cancerígenes  i altres substàncies sospitoses que floten en la beguda i que segurament també optaria per generar històries que interactuen amb els clients tocant la fibra sensible i entrant en terrenys tant íntims i personals com la felicitat.

El què m’ha confós ha esta la celebració d’un congrés d’un concepte tant immaterial com la felicitat, a més, m’ha sobtat que temporalment es faci avui doncs no crec que la salut de la societat en general estigui com per marcar-se l’objectiu de ser feliç quan ens estan fuetejant a diari amb negativitat en tots els sentits de la paraula. Si més no, no crec que els ponents d’aquest congrés, una sèrie de personatges més o menys coneguts, tinguin les claus per aconseguir una vida feliç i saludable, bé les seves de vides, potser sí, em refereixo a les de la resta de nosaltres.

Jo crec aferrissadament que cada persona és única i per tant, poso en dubte que quan el terreny on es remenen les cireres és tant subjectiu i propi d’un mateix, les mesures correctives i disciplinàries imposades o suggerides per altres persones puguin resultar en alguna altra cosa que un elenc inacabable de frases fetes que queden moníssimes en els perfils de twitter però que traduïdes en pragmatisme venen a ser un zero a l’esquerra.

He tardat 36 anys però per fi m’he adonat que els nostres pensaments, entre ells la idea de la felicitat, estan guiats i mesurats per les teoríes racionals que no són les nostres, per models i creences que poques vegades compartim amb la nostra veu interior. En les grans decisions de la vida actuem instintivament consultant una sèrie de patrons imposats de fa segles abans que consultant els nostres propis impulsos i el nostre pobre cor.

Jo ja fa dies que he dit prou. M’he promès a mi mateixa que procuraré no fer-ho mai més i que em dissenyaré el camí sense funcionalitats ni lògiques que no siguin les meves o les de les persones que per mi són referents. Els reptes me’ls marco jo, no els Punsets ni els Rojas ni la resta de ponents del congrés aquest banyat amb cafeïna.  Felicitat global i utilitària? m’hi nego, compartida sí, triplement bona, però que m’hagin de fer feliç mètodes que porten a realitats que no són les meves, no gràcies.

En fi, continuo amb el què estava fent abans de caure en el parany de la xispa de la vida, i demà tingueu tots una edulcorada tornada a la vostra rutina. Bona nit…

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s