Amor: de la teoria a la pràctica i de la pràctica a l’infinit

Avui em declaro persona non grata superada per el dia a dia, la rutina, la feina, l’aire acondicionat que realment em condiciona més els nervis que el termostat, les presses i les nits mogudetes dels meus fills, que quan no és un all és una ceba, val més no entrar en detalls, creieu-me.

I en totes aquestes carreres meves físiques i mentals, el pare de les criatures em mira sempre des d’un racó expectant sense atrevir-se a dir “mu” perquè ja són uns anys i tot i que no m’acabarà de conèixer mai, ha après a esperar que jo baixi d’allà on sigui que estic i li recordi  que m’agraden les seves celles o li demani que m’expliqui com va aquella Vespa primavera que està restaurant des de fa mil anys.

Fa uns dies llegia no sé on que en certes zones del cervell generem respostes bioquímiques i neuroendocrines tant en l’amor com en el desig i  arrel de tot això, un grup de senyors amb bata blanca tancats en laboratoris, han concluït que l’amor es retroalimenta amb la recompensa, és a dir, igual que els dofins fan virgueries saltant pels aires quan els dones repetidament un sucret, l’amor fa virgueries si el premiem repetidament amb alguna reacció química, perquè segons diuen els experts, l’amor neix exactament al mateix lloc on esclaten el desig sexual i les addicicons, ja siguin a la Nutella o a la heroïna, i per tant, el grup de senyors amb bata blanca també anomenats neurocientífics, tiren per terra les papallones a l’estómac, les mitges taronges i la música de violins. Ho fan com ho han fet tants altres abans, Freud sense anar més lluny i la seva (ja em perdonareu) obsessió amb la sexualitat, els estudis objectius sobre l’amor d’alguns filòsofs, les teories psicològiques d’alguns sanitaris o la literatura entorn a la passió i la raó d’alguns erudits.

Jo penso que la gastem massa i massa aviat la paraula amor, i que com gairebé totes les coses que fem des del dia que arranquem a plorar quan sortim del ventre de les nostres mares, ens encarem al concepte de l’amor de la mateixa manera que ens encarem a una sèrie d’accions vitals que com a remat d’ovelles que som, seguim al peu de la lletra tal com ens les van dictant: passem per l’amor com passem per l’hipoteca, per l’acomiadament de solters, per fer un màster del què sigui, per buscar noms cool per als nostres fills, per autodiagosticar-nos estrés o viatjar a llocs que eren llunyans i ara ja són turísitcs. De tant originals que volem ser en tot, ens transformem en meres fotocòpies els uns dels altres. Amb l’amor passa igual, ens el donen mastagadet, ens han dit que en parella i per sempre i que qualsevol extra és pecat o infidelitat, ens han dit que el pack “sempre” inclou una mitjana de dos boques per alimentar, ens han venut que permetre que dues persones del mateix sexe s’estimin és progrés en comptes de lògica aclaparadora , ens han fet entendre el divorci i la separació com un drama quan a vegades és la millor manera de demostrar amor i respecte per la persona amb qui ja no podem estar.

L’amor és pur sentiment amics neurocientífics, segurament sí que esclata on escalta el desig i l’addicció, ja m’agrada que sigui així i té tot el sentit del món, però l’amor, si no es viu d’una manera pròpia i autèntica, ínitma i personal, tampoc no té massa sentit. L’amor lliure, siusplau. Es tracta de tenir la oportunitat de viure la vida que volem de la manera que volem, què ens queda com a individus sinó? Fora teories, fora imposicions, fora aquesta mania d’haver de fins i tot sentir només el què ens diuen que hem de sentir.

El pare de les criatures i jo estem  d’acord en tenir dues vivendes, en viure separats per no haver de parlar sobre si la caca del petit avui era maca o els tomàquets del Mercadona no suquen gens. Ens agradaria trucar-nos a mitja setmana per quedar només si en tenim ganes i personar-nos a casa de l’un o de l’altre empolainats i amb les millors gales, amb ganes de copa de vi; d’aquesta manera creiem, ens podríem administrar mútuament el sucret que fa saltar els dofins fora de l’aigua i retroalimentaríem allò que ja fa molts anys vàrem encetar. El problema és que per error o desconeixament, un dia vàrem entrar a formar part del ramat d’ovelles i conseqüentment paguem hipoteca, i de veritat, amb una en tenim més que suficient, així que amb addicció o sense, fem bàsicament de pares sota el mateix sostre i de tant en tant coincidim al sortir de la dutxa o canviant un bolquer i activem una reacció química encara que sigui només amb un : “ei, tu per aquí!”

P.D: Em fa gràcia pensar que hi ha un laboratori ple de senyors que busquen on neix l’amor. M’agrada que la humanitat no es rendeixi mai per conèixer millor la seva pròpia espècie.

No oblidem  però, que som primats, que les femelles anem depilades, però continuem siguent primats, i que necessitem espai i pixar territori, i saber-nos més que els altres, procrear, menjar, dormir i sobretot somiar.

Bona nit.

Advertisements

3 pensaments sobre “Amor: de la teoria a la pràctica i de la pràctica a l’infinit

  1. Martona !!!, m’agrada molt el teu escrit sobre l’amor i desitg, jo vull pensar que encara existeix el romanticisme. Petonets guapa. Jordi 🙂

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s