I si sona la flauta?

Sembla ser que tots els catalans i catalanes de la meva generació sabem tocar la flauta. Sí, sí, la flauta. Mai abans m’havia preguntat per què ens han ensenyat a tocar la flauta i no l’harmònica o l’ukelele, mai fins que l’altre dia vaig rebre una nota de l’escola del meu fill on m’indicaren unes coordenades per tal de comprar l’instrument.

-Apa, no s’estan de res a l’escola del teu fill, no és precisament dolenta la Hohner.- Va dir com qui no vol la cosa un dependent fort com un roure més jove que jo (em començen a passar aquestes coses, hi ha gent que m’aten que és més jove que jo).

-Perdona?

-No res, que n’hi ha de més senzilletes però la que et demanen a més, és un model fet al Japó i el preu es dispara una mica.- Mira que bé, vaig pensar, almenys no està feta a la Xina. Per cert, constato que les flautes d’ara són iguals que les de fa 30 anys, no tenen aplicacions digitals i s’ha de bufar per fer-les sonar.

I així, encuriosits amb la flauta d’amarres, vam tornar a casa jo i els meus dos hereus a qui encara no havia comunicat que la flauta en qüestió romandria a la seva preciosa funda fins que la classe de música tingués lloc. Que innocent que ets a vegades, Marta. No m’havia ni tret les sabates que casa nostra s’omplia amb un soroll estrident i començava el clàssic “ara jo, que no que és meva, que ara la vull jo, que paris guarro que me l’estàs omplint de baba”, així que vaig comptar fins a cinc, perquè si comptava fins a deu la Hohner i tota la seva artesenia nipona corria perill, i la vaig caçar al vol, en vaig eixugar el bec i els vaig deixar bocabadats quan vaig interpretar a la perfecció “Pujarem dalt dels cims amb el cor alegre, baixarem a la vall quan es faci fosc”. Jo mateixa vaig quedar estorada per aquell exercici de memòria selectiva i aquells aires cumbaians que no sé pas d’on em van sortir. La qüestió és que les feres es van calmar i de moment la flauta pernocta a l’escola i a casa regna la pau (ejem)

Jo, aquests dies de clima entre somni i realitat que estem presenciant aquí a casa nostra, visc absorta dins els meus propis pensaments; no els poso volum perquè sóc d’aquella mena de persones que creu que no interessen a ningú  i a més, coneguda la meva pèssima oratòria, prefereixo seguir pensant que no pas dient, perquè per acabar-ho d’adobar estic irada, indignada i irritable i això no ajuda gens  a combatre aquest tracte humillant que estic rebent pel sol fet d’haver nascut aquí i tenir sang catalana a les venes. Jo bàsicament vaig sobrada d’imaginació i tinc la santa mania de convertir en argument dramatitzat qualsevol fet que pugui passar desapercebut a l’ull humà i precisament per això, una idea ha anat agafant forma dins el meu cervell últimament atrofiat mentre tancava l’instrument de vent dins el seu estoig: i si això d’ensenyar a tocar la flauta als nens i nenes catalans fós part d’un complot premeditat amb resultats a llarg plaç que es veurien ara reflectits en la nostra societat? I si la flauta aparentment innocent ens hagués estat imposada com a potencials flautistes de Hamelín que primer s’enduuen les rates i després de no veure’s recompensats s’emporten els nens? (i que cadascú posi al lloc de les rates i la recompensa el què vulgui, i al lloc dels nens el què cregui convenient)

Potser és molt més fàcil que tot això, i la única raó per la qual unes quantes generacions de  catalans i catalanes sabem tocar la flauta és perquè la música amansa les feres i ens han volgut curar en salut, i tenir-nos frenats d’impulsos de sobirania fiscal i d’independència política. Au cantem tots junts, que qui canta el seu mal espanta, toquem la flauta entre negatives, provocacions i menysteniments. Però sembla ser que ara va de bo, jo encara tinc les meves pors i sobretot molts i molts dubtes que espero que algú que hi entengui em sàpiga explicar, si pot ser abans del 25 de novembre millor, però tot i la incertesa, els superen i molt, les meves ganes urgents de canvi.

No sé nois, crec que un projecte no és una quimera, tot i que molts l’hagin somiat,  i que la democràcia no hauria de valorar-se en una escala de grisos, o caixa o faixa, aniquilar la diversitat és una aberració tan gran com la de negar el dret a decidir. Jo vaig fer el meu primer alè en català i estic farta de sentir-me petita per haver-hi respirat tota la vida, així que ja per un tema de dignitat…referèndum d’autodeterminació i decidim plegats alguna cosa amb cara i ulls i sobretot alguna cosa sòlida i amb molt de futur.

Superar la crisis junts? au va, que ara tinc la Hohner ben guardada, no em toqueu allò que no sona.

Me’n vaig al llit companys, que qui dia passa any empeny. No teniu moltes ganes de que acabi el setembre? Jo sí. Bona nit.

Anuncis

Un pensament sobre “I si sona la flauta?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s