M’instal.laré dins d’una tassa

No em dic Felix Baumgartner ni estic a punt de fer un salt des de l’estratosfera, però comparteixo aferrissadament amb ell el desig que s’obri el meu paracaigudes sigui on sigui que estigui caient.

Hi ha temporades que les perceps, i poca cosa més pots fer més enllà de rebre impressions a través de petits senyals que en realitat són grandioses evidències: primer oblides que has de portar fulles seques a la guarderia per col.laborar així en aquell mural que representa la tardor amb tot d’imprentes de manetes amb pintures ocres i marrons, i et poses vermella un matí sí i l’altre també perquè no has tornat a portar les fulles seques, ni les castanyes ni res que s’assembli a la tardor, de fet només ho recordes quan aquell pare que primer pensaves que feia la pilota a la professora donant-li una bossa plena de rovellons, et mira de reüll mentres tu poses la bata al teu fill incapaç de sostenir la mirada de cap adult. Després i de sobte, ja són dos quarts d’onze de la nit i recordes que no has tornat a trucar a la teva àvia, però a dos quarts d’onze l’espantaràs primer i la despertaràs després, i no la truques i torna a ser avui, i havies jurat que aquesta setmana faries peix als nens mínim dos cops per sopar i no has anat a comprar peix perquè una tarda l’has hagut de canviar per fer lligar tota la logísitca de la teva vida sense espai per anar al mercat, i l’altra resulta que l’has invertit fent el rècord mundial d’arrugar kleenex que t’han deixat el nas encetat com el cul d’un mandril, i avui tornen a ser dos quarts d’onze i no tens fulles seques per demà, ni has trucat a la teva àvia, ni els nens han sopat peix. Tenir el que es diu tenir, només tens totes les esperançes patèticament posades en aquesta tassa fumejant amb alguna cosa líquida apta per al consum humà plena de mel d’eucaliptus. M’instal.laré dins la tassa, hi vull hivernar, de fet.

Hi ha temporades que les olores, la pluja, els viatges del pare de les criatures, la rutina dels matins, el cel gris, la moto que no vol engegar-se, aquest sense sostre amb qui et creues i ja et saludes cada dia empenyent un carro de supermercat ple de ferralla, les moltes propostes a on et conviden i no hi pots anar…

Imagino que si agafes distància, la suficient com per enviar-te a tu mateix a l’espai dins d’una càpsula metàl.lica i saltar amb un paracaigudes per fer el viatge de retorn, tot plegat deu tenir una aparença molt més moldejable, imagino que des de dalt ni tan sols s’endevinen els detalls de la realitat més contundent que fa virar la direcció del nostre dia a dia. Ben segur que des de tant amunt, rodejat d’aquell silenci blanc incommensurable, és molt més fàcil somriure i pensar que tot té sentit, entendre que ningú ens havia dit que seria així, però que aquí estem, fent i desfent les nostres vides com a rèpliques vacil.lants de nosaltres mateixos.

Ei Felix, si ara no la fas servir, em deixes la càpsul.la una temporada? No faré molletes, t’ho prometo.

“When you consider things like the starts, our affairs don’t seem to matter very much, do they?” Virginia Woolf

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s