De coses que volia evitar parlar

Fuck you, Marion Peck, 2008
Fuck you, Marion Peck, 2008

El problema de les russes a Barcelona és que són rosses. Russes o rosses? No, que dic que a Barcelona hi ha molta russa rossa, d’un ros extrany, com anatillat, de natilla, terme possiblement inexsitent en els diccionaris però que a mi em va com anell al dit per descriure el to ros de les russes rosses que es creuen amb mi últimament allà on vaig. A partir d’aquí, tots els meus respectes per Rússia, les russes i les rosses.

Tot i el respecte però, i com que aquest és el meu blog i el meu blog és casa meva compartida amb qui hi vulgui entrar, puc dir ben alt que jo preferia les japoneses, aquells grupets petits de tres o quatre japoneses baixetes com jo, silencioses i de movients ràpids, totes amb el mapa, el llibre i la càmera, organitzades, cautes, so polite i aquells somriures diminuts. Què s’ha n’ha fet de les meves japoneses? Un dia et lleves i estàs rodejada de russes que s’assemblen totes a la Norma Duval però en finet, amb uns cossos que fan les delícies de qualsevol clínica d’estètica i uns rostres que de tanta tersura sembla que no pugui ser. Saps que són russes perquè parlen fort i de manera contundent, i encara que les deixis passar primer no diuen gràcies, ni gracias ni espasiva. Segur que el món, i Rússia en particular, és ple de russes rosses que donen les gràcies si les deixes passar, però la meva experiència és limitada i he anat a topar amb les altres. Tampoc ens farem mala sang, almenys gasten. Vesteixen pells i joies caríssimes i són fans de les figuretes del Lladró. L’altre dia a l’oficina va entrar una família russa formada per un matrimoni gran, una filla preciosa de la meva edat que no tenia el to anatillat al cabell, sinó un ros natural que la convertia directament en model o en princesa d’un conte. Als seus braços un nadó igual de perfecte que ella sinó fós que anava vestit de cap a peus de Christian Dior baby. El pare amb prou feines balbucejava el castellà i la mare i la filla es limitaven a somriure. Ell feia gestions per telèfon mentres esperava que elles i la criatura acabessin la visita. Trucava a Dolce & Gabanna Barcelona perquè a la model-princesa-de-conte se li havia trencat una civella de la bossa de mà. Jo intentava imaginar-me al meu pare trucant a Dolce & Gabanna per solucionar el tema de la civella i…no, no el visualitzava. Definitivament i per sort, els pares russos amb segells d’or als dits rebassuts no s’assemblen al meu pare. En fi, que la conversa amb una tal Olga va començar en castellà parlat amb dificultat però ràpidament va continuar en rus. Dues possibilitats: o bé la tal Olga era russa o es deia Olga Garcia i parlava rus. Rússia és per tot arreu. Sense anar més lluny, fa uns dies una familiar meva li diu a una altra que és abogada: “fas bé d’estudiar rus si teniu un percentatge de clients russos tant elevat”, i a mi de sobte em van marxar les russes de pell tersa del cap i em van aparèixer les xineses sense maquillatge i cobertes amb robes acríliques de mala qualitat que fan créixer basars com aquell qui planta romaní perquè vaig recordar que aquella mateixa familiar, fa uns anys em va dir: “fas bé d’estudiar xinès, és el futur”. Jo no estudiava xinès perquè fós el futur, estudiava xinès com he estudiat altres llengües perquè m’apassionen i perquè va haver-hi una època que ara ja forma part del paleolític, en que una podia escollir què fer amb el seu temps lliure.

Aquí les fem aquestes coses, a part del català, som capaços d’aprendre, parlar i treballar amb altres llengües, ens adaptem al medi com el millor dels vertebrats. L’anglès havia de ser el futur, després havia de ser alemany, més tard el xinès, i ara el futur és el rus i per uns quants que a casa canten la lluna-la pruna-vestida-de-dol, el futur se’ls presenta en castellà. La cosa està Sr. Wert, que aquí li asseguro que le gent és capaç de parlar allò que toqui, castellà inclòs. Faci el favor de vestir-se d’incògnit, perquè si ve tal qual té moltes possibilitats de rebre, i passejar una mica per els nostres carrers, pobles i ciutats. Pari bé l’orella Sr. Wert i veurà que no hi ha cap necessitat de canviar el model d’immersió lingüísitca i que totes les llengües, totes senyor Wert, inclús la del paquistanès que seu impassible a la cadira de fusta davant del seu negoci i parla una llengua que de moment no suscita l’interès de ningú, totes surten de l’ànima. S’ha parat mai a pensar que cada societat humana sense excepció té el seu propi sistema d’associacions entre idees i sons? Li agradi o no Sr. Wert, malgrat els retocs digitals que vol fer en els llibres d’història, aquí som una societat humana i com a tal, els nostres nens aprenen en català sense que això els posi barreres a l’hora d’aprendre el castellà, o l’alfabet cirilic si ho creiem convenient. No ens punxi més Sr. Wert, que el futur li tornarà la seva jugada maldestre en forma de bufetada. La rabior que ens desperta a les entranyes d’alguns de nosaltres no pot ser bona. Per altra banda Sr. Wert, penso que la vida és massa curta per malbaratar-la amb justificar allò que cau pel seu propi pes, així que li dic bona nit tros d’ase, jo me’n vaig al llit a llegir un llibre que em té enganxadíssima escrit en anglès originalment però a les meves mans la traducció al castellà editada per una editorial catalana. Fantàstic, no li sembla Sr. Wert?

Advertisements

3 pensaments sobre “De coses que volia evitar parlar

  1. plas, plas, plas. Qui diu que els postst llargs no se’ls llegeix ningú? serà quan no estan prou ben escrits o són poc interessants.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s