Jo espio, tu espies, ell espia

secret agentsAlgunes persones, tenim una deformació neuro física que es manifesta sobretot a la mà en el moment d’apagar el despertador. Aquesta tipologia de persones, sempre des de la més absoluta inconsciència i innocència, donem el copet de rigor, o avui en dia fem córrer l’índex per la pantalla del mòbil, i preguem qui sap a qui que ens doni cinc minuts més. Per favor, alguns ho verbalitzem i tot, cinc minuts més per favor. A vegades, en casos aguts com el meu, els cinc minuts esdevenen mitja hora i aleshores el caos està servit. Avui no, però. Aparentment, quan el pare de les criatures està de viatge, la disfunció es corregeix després d’haver passat tota la nit en estat d’alerta amb un recordatori al cap: demà quan soni t’has d’alçar com sigui, i a la primera, sents?

I sí senyor, avui m’havia aconseguit llevar soleta, fer esmorzars, vestir criatures, vestir-me a mi que també té el seu què, preparar motxilles, entregar les feres a les classes corresponents i fins i tot controlar aquests acomiadaments cada dia més sicilians que faig a la porta de la classe del més petit. (Crec que amb l’edat se m’està accentuant molt el tema mamma italiana, ho hauré de corregir). Avui era un matí aparentment complaent i afable, tenia els minuts a favor, xiulava sobre la moto i feia via cap a la feina lleugera i fent ufana de mi mateixa i de les meves propietats d’auto organització fins que la moto ha mort al bell mig de l’autopista, així de sobte, sense avisar. He parlat sola en veu alta una bona estona, he fet una mica l’Indiana Jones per arribar al voral (tampoc cal entrar en detalls), i he fet un parell de trucades amb la veu tremolosa. Una noia que semblava molt contenta m’ha dit que la grua arribaria en mitja hora. Durant l’eterna espera amb camions passant-me a un pam del nas, he penjat una foto al Facebook i he expressat públicament la meva desgracia. M’he dit, que potser així, els senyors de l’Agència Nacional de Seguretat dels EUA, o amb una mica de sort els de l’FBI, que segur que són més guapos, em trobarien a través dels servidors dels gegants d’internet, mentre treballen tot espiant al món mundial, i se’ls estovaria al cor al veure’m a mi que soc molt poca cosa, tota escardalenca i morta de fred, i així acabarien trucant a la companyia asseguradora per posar una mica de pressa al de la grua o directament vindria un agent secret a treure’m d’aquell forat. Per què al final els espies són amics, no?  N’hi ha que quan es queden tirats al bell mig de l’autopista truquen a sa mare i a altres ens dóna per pensar si tota la fauna del FBI i similars són els bons o els dolents de la pel·lícula en tot aquest sidral de l’espionatge.  No me les vull donar de llesta, però a mi tot plegat no m’agafa  per sorpresa. Si més no, el que em sorprèn és que hi hagi qui pensi que no ens controlen a totes hores des de fa una eternitat. Possiblement jo i la meva moto morta a la B-23 no som un objectiu d’interès, però, què té d’anòmal que els que tenen tot el poder examinin amb lupa als amics? Churchill deia que en matèria de poder i de relacions no hi ha amics, hi ha interessos, així que millor parlar d’aliats, però si t’ho pares a pensar amb soroll de camions a 120 per hora de fons, la paraula aliat en si mateixa per definir-se amaga conceptes com els de pacte i enemic, amaga la necessitat d’aplegar informació els uns dels altres per fer-la servir més endavant per fer qui sap què. No em queda clar si el pobre Rajoy està entre els 35 líders mundials espiats, el que va quedar claríssim era el document que va desvelar Snowden on revelava que el tràfic de drogues i l’estabilitat econòmica eren els temes que més interessaven d’Espanya als espies americans, per tant tampoc ens hi enfadarem massa, no? La Merkel potser podria sentir que la seva intimitat ha estat envaïda, però mira noia, a mi en certa manera ja m’agrada que no hi hagi secrets pels que representeu països, i si n’hi ha, ja m’està bé que surtin a la llum, que tot plegat canta i molt, perquè si l’espionatge dels Estats Units suposadament té com a objectiu la seguretat i protecció de tots plegats però són els mateixos nord-americans els que persegueixen al Lassange i l’Snowden, una acaba deduint que  potser tot aquest enrenou és només per aparentar una mica d’indignació. Sabut és que els límits entre seguretat i privacitat són més fràgils que una campana de vidre, així que fingim entre tots una mica, que no sigui dit, però en el fons assumim l’espionatge massiu.

Trobo que ara per ara, el món té problemes molt gruixuts com per estar passant les hores i els dies amb tanta hipocresia, per sentir tanta bajanada em llogo una pel·lícula amb espia inclòs. Semblava que el final de la Guerra Freda acabaria amb el gènere però no, les històries d’espies tornen a viure un moment àlgid potser perquè tots plegats tenim una actitud més crítica amb el poder. No és per menys.

Per cert, la meva grua ha arribat finalment. Ha baixat un senyor rabassut i rabiüt a qui tímidament he preguntat si em podia portar a la feina. Per la mirada que m’ha clavat i la panxa que li tocava al volant, he deduït que no, que no devia ser de l’FBI, ni del CNI, ni de la CIA, ni tant sols de Método 3, i m’he dit que el món grua no és terra fèrtil per històries d’espies. Llàstima. M’hagués encantat.

 

 

 

 

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s