Gràcies…

gràciesUna no creu en Déu. Creu aferrissadament en les persones, i val a dir que ho fa tan per a les coses bones com per a les dolentes. Donat que aquesta és una temporada benèvola, hi ha ganes d’agrair, de fet, hi ha una voluntat immensa d’agrair, però molt de tant en tant, hi ha moments especials com el d’ara en els que una no identifica una cara ni una veu a qui donar les gràcies.  Per molt que cregui en l’espècie humana, pensa que potser sí, que encara que sigui per un instant, s’ha d’anar una mica més enllà. Aleshores intenta comprendre, situar-se, recordar allò en que mai va creure…però no, massa tard, s’adona que aquest tipus de fe no la mira als ulls, i diria més, sap que ja no ho farà mai.

A qui donar aquest gràcies immens, doncs?

Creure en les persones implica aprendre a creure en un mateix.  Del silenci que rebem a les preguntes infinites també es pot aprendre a deduir que potser hi ha un gràcies que només ens correspon a nosaltres mateixos. En això estem: deduint, agraint, aprenent.

 

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s