LA MIDA SÍ QUE IMPORTA

mosquits

Això que han fet els mosquits amb mi aquest estiu no té nom. I per molt que comenci setembre i l’engranatge de la rutina s’engegui lentament després d’una llarga i sobrevalorada parada a boxes, ells continuen actius. Provinc d’una família en la que el respecte pels animals és a l’ordre del dia, cada dia. No es maten formigues, no es fan fora les abelles, no es tiren cosses als gossos i es parla amb les serps. Potser jo sóc la menys Félix Rodríguez de la Fuente de la casa, però quan t’inculquen una cosa des dels primers anys de vida, ja se sap, t’acompanya sempre més.

Així que no sé a quin Sant invocar, si a Sant Antoni Abad o a Sant Roc, però m’haig de confessar: mato una mitjana de dos a tres mosquits diaris. Els odio, de fet. És més, estic perfeccionant tant la tècnica que m’hi podria dedicar professionalment. I digueu-me pel.liculera però quan m’hi acosto a càmera lenta per atacar-los, dins el cap em va sonant la banda sonora de Tiburón. No és per menys, hauríeu de veure els mosquits que he arribat a matar: gairebé em doblaven la mida.

És que estic molt sensible amb el tema; amb el dels mosquits no, amb el de les mides. La mida sí que importa. Us ho dic jo que ja no creixeré més i que sóc mare d’un fill a qui encara cal recordar que es renti les dents però que ja m’ha atrapat en alçada. Així, pim-pam. Un dia et lleves, és estiu, brilla el sol, el cafè comença a circular pels teus circuits vitals i de sobte apareix un tio al menjador de casa que et sona d’alguna cosa però no l’acabes de situar. Esperes uns segons no fos cas que encara estiguessis adormida però no, no ho estàs pas. T’emportes l’ensurt de la teva vida quan el desconegut et diu melós: bon dia mami, em pots preparar pa torrat amb oli i llonganissa?

I li ho prepares en silenci. Passes pel seu costat fent veure que has de menester una cosa de la nevera i poses l’esquena recte sense que se n’adoni, perquè si se n’adona ja has begut oli. Comproves de reüll si va descalç o per una vegada a la vida t’ha fet cas i s’ha calçat les sabatilles, i merda, com sempre va descalç. I tu? Tu et mires els peus en un pla vertical en picat i veloç, i la música de Tiburón torna a sonar ara en mode atac i molt forta: tu sí que portes sabatilles i tenen com a mínim dos centímetres d’alçada!

I ara què? Diuen que és imparable i que passa sempre així. Quan et planteges tenir un fill, penses en nadons, no amb nens a qui parles nas amb nas. Sabies que passaria, però era una idea abstracta, com la de tenyir-se els cabells o la de posar-se un audiòfon.

De sobte entra en acció l’altre marrec, el que encara em respecta la dignitat pel que fa a les mides. S’abraça a la meva cama amb tota la son del món i em demana llet amb Colacao i cereals, i durant uns instants, el silenci de la cuina només és trencat pel tintineig de les culleres dins les seves tasses. Me’ls quedo mirant. Observo com mouen les mandíbules per mastegar encara mig adormits i projecto l’escena en un futur no molt llunyà. Jo mato mosquits XL però no sé si estava preparada per aquesta visió.

Em dic que només és setembre i que m’haig de calmar. Que encara que s’hagi acabat mirar cap avall quan li parlo, ara toca allò de cosir les betes a les bates i posar el nom i els cognoms absolutament a tot arreu. Perquè són criatures i encara ho perden tot, i malgrat el cos d’un ja s’estiri per encabir tota la no ficció de la vida, dins el seu cap encara hi habiten dracs, confeti, bicicletes i peces de Lego de mil colors.

Potser precisament perquè és setembre i d’alguna manera al setembre tot torna a començar de cap i de nou, em ve de gust un canvi de punt de vista, de perspectiva, mai millor dit, i com que està clar que encongir-se no s’encongiran, descobreixo que estic entusiasmada de ser la mini-mare d’aquest parell, tinguin la mida que tinguin. Descobreixo també, que els millors descobriments són els que arriben sense buscar-los.

Feliç setembre i si compartiu la desgràcia, sort amb els mosquits.

 

 

 

 

 

Anuncis

2 pensaments sobre “LA MIDA SÍ QUE IMPORTA

  1. Els.meus fa dies que em.passen un pam, però tinc un tamburet a la cuina per enfilar-m’hi en casos se’emergència, a vegades fins i tot agraeixen que els renyis des de dalt

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s