GALL D’INDI

Hi ha una jo malpensada, recalcitrant lectora entre línies, encaparrada a trobar dobles i triples sentits a tot, de la que m’agradaria allunyar-me, si més no una temporada, ara que s’acosta l’estiu i els aires comencen a traspuar frescor, vacuïtat i lleugeresa. Seria feliç mantenint una conversa animada sense emportar-me-la després al llit transformada en un maldecap pensant que potser no m’estaven dient maca sinó més aviat lletja. Us passa a vosaltres? A mi sí, constantment. Fa un parell de dies vaig veure aquest anunci. Resulta que han passat quaranta-vuit hores i l’anunci continua tamborinejant insistent fins al punt de socarrimar tots els receptors sensorials d’una servidora, i per acabar-ho d’adobar, s’ha fet viral i l’he trobat compartit en els perfils d’amigues i conegudes, els receptors sensorials de les quals, està clar,  l’han percebut d’una manera diferent, així planerament, com a mi m’agradaria, i per tant, no l’han convertit en l’impuls nerviós enteranyinat meu, sinó en una sensació plaent i emocionant.

Estic parlant de Deliciosa Calma, el nou anunci de Pavofrío. Us el deixo aquí per si no l’heu vist. Fins ara!

A mi m’han conquistat d’una manera sincera, la imatge i el so, els noms enginyosos dels plats i la picadeta d’ull almodovariana, he empatitzat fàcilment amb la histèrica que córrer amunt i avall darrera els nens i darrera d’ella mateixa i que fa càbales sola enmig de la foscor de la nit.  M’ha sorprès gratament el maneig dels estereotips amb aquest humor fresc i aquest apunt de tendresa però ai, allò que us deia que em passa, que no em puc empassar res sense solta ni volta. Aquí ho teniu: digueu-me rebuscada però crec que quan ja ens tenen a totes ben estovadetes i commocionades perquè ens han endossat la imatge positiva de la dona actual treballadora, amb èxit social, dinàmica, mare, intel·ligent, esposa, independent, amant, directiva, estupenda, amb poder adquisitiu, un xic desvergonyida i desimbolta … ZAS! aleshores, gat per llebre. Què ens venen? Un conglomerat de color rosa suposadament fet de gall d’indi que no engreixa, o que no engreixa tant, o que és lleuger o dieu-li com li vulgueu dir, però un producte de la gamma light, al capdavall, i en qüestió de segons, tota la oda al feminisme que així a primera vista convertia l’anunci en una publicitat original i en consonància amb les utopies actuals d’igualtat i equitat, esdevé més comercial que ideològica. Lliures per fer el que ens doni la gana sí, poderoses també, però sense greix al cos.

I em direu que molt millor aquesta imatge de la dona que no pas aquella altra de la que treu merda d’entre les rajoles de la banyera amb guanys de làtex i feta un nyap, però feliç perquè té un líquid tot poderós que li fa brillar més el vàter, i jo us respondré que sí, que hi estic totalment d’acord, molt millor, però no fotem, nenes, no ens podem quedar només amb la punteta: si llegiu la lletra petita de l’anunci de Pavofrío,—lletra mitjaneta tirant a gran, m’atreviria a dir—, veureu que continuem estant associades a les tasques domèstiques, a càrrec dels fills i pendents en tot moment de la pressió social sobre el nostre cos, sobre el nostre sexe. Una vegada més, tenir un cariotip XX és portar gravada una mena de lletra escarlata. De fet, els homes no en surten massa ben parats. S’apel·len com una ombra fantasmagòrica inútil i pueril que en comptes d’exercir la paternitat es dediquen a fer de cangurs passant angúnies.

No cal dir que és positiu que la publicitat toqui temes socials, però si certament es vol recolzar una campanya amb un nou model de dona, per què no ho fem ben fet i la recolzem amb un nou model de societat? hi fem aparèixer homes que no només siguin aptes per anuncis de cervesa o lligues de futbol, hi afegim unes dones que no se sentin pressionades eternament per les modes, aparquem per una vegada els clixés i deixem d’alimentar aquest imaginari que se’ns està empassant i que ens redueix a un seguit d’etiquetes: la feminista, l’executiva agressiva, la mare perfecte, la histèrica que no arriba a tot, la devoradora d’homes … i aleshores sí, aleshores podrem gaudir de fer això que tant ens agrada, perquè de debò que ens encanta: sortir a sopar amb les amigues i prendre’ns la vida amb humor, i que no faltin, SI-US-PLAU-I-NO-ÉS-CONYA, que no faltin l’humor ni tampoc les amigues (ni els amics, of course).

Hem d’aprendre a generar imatges que mostrin aquest model diferent que per sort sí que existeix o comença a ensenyar la poteta. No totes som blanques, ni heterosexuals, ni guapes, ni estupendes ni benestants, i sobretot, senyors de la vianda de color de rosa: no totes som ni volem ser primes.

I tornant als meus perceptors sensorials…el Pavofrío, pretén o no pretén commoure amb un feminisme políticament correcte o només m’ho ha semblat a mi?

Em sap greu la nota agra, però Deliciosa Calma és d’un reduccionisme empobridor massa evident, que ens infantilitza, que ridiculitza l’home i on hi manca diversitat i pura realitat.

Em pregunto certament, si part d’aquesta pressió social cap a la dona no ens la provoquem nosaltres mateixes fent viral un anunci com aquest.  Sóc la segona de tres germanes, la meva mare és infermera des dels vint anys i segueix exercint ara de tècnic de laboratori als seus seixanta-tres. Casa meva ha estat sempre un univers femení i ella ens ha fet de mare, ens ha cuinat i cuidat, ha posat milers de rentadores i òbviament les ha esteses, és àvia de sis néts i nétes i no s’ha queixat mai de ser dona, mai. Tampoc no ens ha advertit mai sobre els perills de ser-ho. S’ha de dir que el meu pare, que també ha treballat, ens ha portat a escola, ens ha pentinat de petites, ens ha vestit adormides de bon matí i encara ara frega els plats i té la casa com una patena. Crec que el què han fet tots dos des dels anys setanta i sense ser-ne massa conscients, ha sigut exercitar l’equitat sense haver-la de justificar, simplement tirant d’aquest sentit de la lògica innat que s’està esborrant del nostre ADN a cops de tòpic i d’anuncis com aquest que ens commouen amb un feminisme postís, però que en cap cas ens fan avançar cap a la normalitat, i potser que ja toca, no?

No s’ha d’obviar la desigualtat, MAI, però tampoc no hem d’alimentar els tòpics amb aquesta queixa victimista de cotó fluix que amb una mica de bon guió i deliciós atrezzo ens confon i ens deixa satisfetes.

Somos quince millones de mujeres. Una sociedad equilibrada también ayuda a reducir el estrés. Pavofrío, alimentando otro modelo de mujer

Davant d’un llamp de frase com aquesta poca cosa a dir. Però quan he llegit sociedad equilibrada m’ha vingut com una picor i un esperit tafaner que no he pogut reprimir, i he trobat això sobre Camprofio Food Group SA, feu córrer el cursor una mica cap avall, i aneu al Consell d’administració d’empresa: http://www.empresia.es/empresa/campofrio-food-group/

Estimats i estimades, això no ho arreglem pas amb un sopar a Can Deliciosa Calma, això només ho arreglem si prenem consciència de nosaltres mateixos i no permetem que ens prenguin més el pèl.

 

Bona nit…

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s