LA BOMBERA QUE PORTES DINS

bomberes

És ben possible que a dia d’avui, el cos de bombers de la Generalitat de Catalunya em tingui l’ull posat a sobre; no és d’estranyar, car he assolit el proficiency en apagar focs.
Punxo una mica en les proves físiques però les meves habilitats per gestionar “marrons” són extraordinàries. Siguin meus o no, eh? això és el millor. I és que la feina ben feta no té fronteres que deia aquell, i el morro que gasten alguns, tampoc.
Tot bon bomber sap que llençar més llenya al foc és contraproduent, per això m’estalviaré llistar tots els que he apagat darrerament.
Estic segura que qualsevol dia, i per qualsevol dia entenem una jornada laboral en la que mossegaries, cridaries i a uns quants els diries el nom del porc, els bombers truquen a la porta per comunicar-me que no em calen ni les oposicions. Incorporació immediata.

Res. Una mica cremada, valgui la redundància. Una mica només. La família bé, gràcies.

Qui canta, el seu mal…

barbara

Els meus fills fa dies que canten una versió tergiversada de Memory perquè van veure una pel·lícula nefasta on una granota rosa fúcsia amb aires de diva, canta com si li anés la vida enamoradíssima d’un lloro que es veu que és més dolent que Satanàs. Sí gent, una granota enamorada d’un lloro. No sé pas, pots comptar que darrera hi deu haver un guionista mal pagat sota els efectes d’algun tipus de fàrmac.

La qüestió és que tot jugant, o rondant per casa, o sota la dutxa, canten la versió de Memory de la granota rosa fúcsia. De normes a casa en tinc ben poques; sóc la cosa més flexible i manejable del planeta, una de les poques que poso en ús, a part d’estar en possessió de Nutella permanentment, només per saber que n’hi ha, tampoc cal menjar-ne cada dia, a vegades amb una ensumada n’hi ha prou. Perdó, que me’n vaig del tema. Que això, que de normes poques,  però si una cosa no puc permetre és que la música falli. Els meus hereus s’han adormit des de nadons i van creixent, sortosament i encara ara, amb Queen, Rollings, Police, Eric Clapton i d’altres noms com Beyoncé, Rihanna, grups musicals minúsculs i cantautors desconeguts sense els quals a casa no podem viure, així que no puc permetre que es vagin fent persones convençuts que aquella granota té algun dret sobre Memory.

—Nois, veniu aquí. Això que esteu cantussejant en realitat és això. Atenció que he posat el volum al màxim, ok? —m’han mirat com si veiessin un alienígena, i unes dècimes de segon després ha començat a sonar el piano i tot seguit ha entrat la veu angelical i poderosa de la Barbara Streisand. No sé què m’ha passat, potser feia mil anys que no escoltava aquesta cançó, però he hagut de corre a la cuina a buscar un cullerot per simular el micròfon i els he ofert un espectacle, doncs això…espectacular.

I en el punt més àlgid de la meva interpretació, així sense avisar, m’han saltat les llàgrimes de pura emoció. Ells encara riuen. Jo segueixo buscant explicacions al drama que he hagut de tallar de soca-rel per no torbar les criatures. No entenc res, però tinc la vaga sensació que ja és oficial: em faig molt gran.

Memory

All alone in the moonlight

I can smile at the old days

I was beautiful then

I remember

The time I knew what happiness was

Let the memory live again

 

 

LA MIDA SÍ QUE IMPORTA

mosquits

Això que han fet els mosquits amb mi aquest estiu no té nom. I per molt que comenci setembre i l’engranatge de la rutina s’engegui lentament després d’una llarga i sobrevalorada parada a boxes, ells continuen actius. Provinc d’una família en la que el respecte pels animals és a l’ordre del dia, cada dia. No es maten formigues, no es fan fora les abelles, no es tiren cosses als gossos i es parla amb les serps. Potser jo sóc la menys Félix Rodríguez de la Fuente de la casa, però quan t’inculquen una cosa des dels primers anys de vida, ja se sap, t’acompanya sempre més.

Així que no sé a quin Sant invocar, si a Sant Antoni Abad o a Sant Roc, però m’haig de confessar: mato una mitjana de dos a tres mosquits diaris. Els odio, de fet. És més, estic perfeccionant tant la tècnica que m’hi podria dedicar professionalment. I digueu-me pel.liculera però quan m’hi acosto a càmera lenta per atacar-los, dins el cap em va sonant la banda sonora de Tiburón. No és per menys, hauríeu de veure els mosquits que he arribat a matar: gairebé em doblaven la mida.

És que estic molt sensible amb el tema; amb el dels mosquits no, amb el de les mides. La mida sí que importa. Us ho dic jo que ja no creixeré més i que sóc mare d’un fill a qui encara cal recordar que es renti les dents però que ja m’ha atrapat en alçada. Així, pim-pam. Un dia et lleves, és estiu, brilla el sol, el cafè comença a circular pels teus circuits vitals i de sobte apareix un tio al menjador de casa que et sona d’alguna cosa però no l’acabes de situar. Esperes uns segons no fos cas que encara estiguessis adormida però no, no ho estàs pas. T’emportes l’ensurt de la teva vida quan el desconegut et diu melós: bon dia mami, em pots preparar pa torrat amb oli i llonganissa?

I li ho prepares en silenci. Passes pel seu costat fent veure que has de menester una cosa de la nevera i poses l’esquena recte sense que se n’adoni, perquè si se n’adona ja has begut oli. Comproves de reüll si va descalç o per una vegada a la vida t’ha fet cas i s’ha calçat les sabatilles, i merda, com sempre va descalç. I tu? Tu et mires els peus en un pla vertical en picat i veloç, i la música de Tiburón torna a sonar ara en mode atac i molt forta: tu sí que portes sabatilles i tenen com a mínim dos centímetres d’alçada!

I ara què? Diuen que és imparable i que passa sempre així. Quan et planteges tenir un fill, penses en nadons, no amb nens a qui parles nas amb nas. Sabies que passaria, però era una idea abstracta, com la de tenyir-se els cabells o la de posar-se un audiòfon.

De sobte entra en acció l’altre marrec, el que encara em respecta la dignitat pel que fa a les mides. S’abraça a la meva cama amb tota la son del món i em demana llet amb Colacao i cereals, i durant uns instants, el silenci de la cuina només és trencat pel tintineig de les culleres dins les seves tasses. Me’ls quedo mirant. Observo com mouen les mandíbules per mastegar encara mig adormits i projecto l’escena en un futur no molt llunyà. Jo mato mosquits XL però no sé si estava preparada per aquesta visió.

Em dic que només és setembre i que m’haig de calmar. Que encara que s’hagi acabat mirar cap avall quan li parlo, ara toca allò de cosir les betes a les bates i posar el nom i els cognoms absolutament a tot arreu. Perquè són criatures i encara ho perden tot, i malgrat el cos d’un ja s’estiri per encabir tota la no ficció de la vida, dins el seu cap encara hi habiten dracs, confeti, bicicletes i peces de Lego de mil colors.

Potser precisament perquè és setembre i d’alguna manera al setembre tot torna a començar de cap i de nou, em ve de gust un canvi de punt de vista, de perspectiva, mai millor dit, i com que està clar que encongir-se no s’encongiran, descobreixo que estic entusiasmada de ser la mini-mare d’aquest parell, tinguin la mida que tinguin. Descobreixo també, que els millors descobriments són els que arriben sense buscar-los.

Feliç setembre i si compartiu la desgràcia, sort amb els mosquits.

 

 

 

 

 

Encara hi seran

pluja a bcnQue sí, que teniu raó, que posar-se un jersei a l’agost no és just i que no madurin els tomàquets tampoc. Que van caient els dies del full del calendari i amb ells les possibilitats d’un bronzejat decent, d’una càrrega d’energia solar que propiciï la paciència estoica que necessitarem per afrontar en breu els mesos venidors prenyats de tasques que no ens vindran de gust i d’altres que nosaltres mateixos ens imposarem, i que sí, que és veritat, que el sector hoteler ha quedat tocat i els que som pares hem hagut d’estrènyer la nostra capacitat per fer coses amb criatures acostumades als contes que acaben bé, on el sol brilla sempre i on la platja, la piscina o les activitats de lleure són un must infantívol dels mesos d’estiu. La tragèdia ens ha agafat desprevinguts. Fred i pluja a l’agost, això sí que no ens ho esperàvem. D’aquí a un any, torbats i queixosos per la calor insuportable, les altres tragèdies, les que venen d’abans, encara hi seran. Sí senyors i senyores, d’aquí un any, Israel-Palestina, l’ebola, els naufragis d’immigrants, la guerra civil a Síria o la crisis a Ucraïna perduraran i nosaltres ens ho mirarem sistemàticament en la distància, amb els peus sucats a l’aigua i amb el rerefons del cantar insistent de les cigarres a l’hora de les nostres migdiades, tranquils perquè encara tindrem Messi i perquè bàsicament, si no s’encomana no hem de patir. I girarem full fent veure que fem girar aquest món tan global i tal, però ja vell i rodó; potser per això les tragèdies es reiteren i sempre plou sobre mullat.

El blau del cel enguany és el gris del mar i la boira a les muntanyes l’alè carregat de cabòries d’un agost que ja agonitza.

Banalitzem quan encara hi som a temps, tuitegem, critiquem, ignorem però sobretot reaccionem tard i patèticament. Que és veritat, no us ho negaré, la meteorologia d’aquest estiu no ha estat del tot benèvola, però què voleu? Fent una ullada al panorama general, qui és el guapo que fa sortir el sol?

#LesNenesNoSónNostres

tumblr_mdjiuabMpu1r2d3v2o1_1280

Hi ha països famolencs que tenen un forat a l’estomac. Es cargolen de fam fins que el forat esdevé un nus negre i aspre que enllaça diferents filaments enverinats: política, corrupció, pobresa i violència. És un nus que queda a anys llum dels nostres nusos existencials de color rosa, aquells que intentem mostrar a través de les nostres selfies, les nostres piulades i els nostres whatsapps. Si Darwin aixequés el cap, possiblement s’adonaria que la síntesi evolutiva moderna, es resumeix en identitats efímeres que ens atorguen una nova habilitat: la de sentir-nos capaços de fer-nos una foto amb un foli DIN A4 que contingui un missatge ensucrat. #BringBackOurGirls. Avui aquest, demà en serà un altre. També li direm gest sense precedents, també ens salvarà dels nostres petits inferns. Just després de la piulada corresponent, retuitejarem alguna broma sobre dones que peguen a dirigents polítics, i marcarem amb una estrelleta groga la nostra preferència per un tuit d’un amic que acaba de ser pare.

Nigèria té nenes i també té gana. La gana, tal com demostren els estudis que no acostumen a ser virals, acaba amb la capacitat de treball, abaixa salaris i fa que la pobresa es transmeti de generació en generació. La gana redueix la capacitat de concentració i la capacitat d’assimilació, la gana redueix per tant, la capacitat d’aprendre. La gana eradica l’autoestima, qualsevol motivació i evidentment l’alegria de saber-se viu.

Els homes de Boko Haram tenen gana; fa dècades que en pateixen. Una gana ferotge, un forat a l’estomac que ha privat a tots els seus components de qualsevol oportunitat econòmica i de creixement. Si en comptes de pa t’alimenten amb sermons religiosos radicals, aleshores cremes escoles, et sents orgullós del teu esperit criminal, i gallardeges de la teva capacitat de negar qualsevol dret al gènere femení. Penses que al capdavall, jugar amb la vida de gairebé tres-centes nenes són els postres deliciosos que posen la cirereta al teu merescut banquet. La misèria és un nutrient tòxic i putrefacte.

Els homes de Boko Haram no tenen perdó. La nostra indiferència davant la seva gana tampoc. Més val un cartell Din A4 que res, cert, però no deixem de rascar més i més, no oblidem agafar culleres i paelles pel mànec i buscar la manera d’alimentar aquest mig món famolenc, perquè sense gana les nenes seguirien al costat de les seves famílies. No ens equivoquem; per molt que el missatge del cartellet cali en els cors, les nenes no són nostres. El deure de fer alguna cosa contra la fam, sí.

I sota cels que no saben de hastags ni de cerques orgàniques, ens adormim amb la consciència tranquil·la, embolcallats de nusos existencials tenyits d’un rosa insuls. #BringBackOurGirls. 

Gràcies…

gràciesUna no creu en Déu. Creu aferrissadament en les persones, i val a dir que ho fa tan per a les coses bones com per a les dolentes. Donat que aquesta és una temporada benèvola, hi ha ganes d’agrair, de fet, hi ha una voluntat immensa d’agrair, però molt de tant en tant, hi ha moments especials com el d’ara en els que una no identifica una cara ni una veu a qui donar les gràcies.  Per molt que cregui en l’espècie humana, pensa que potser sí, que encara que sigui per un instant, s’ha d’anar una mica més enllà. Aleshores intenta comprendre, situar-se, recordar allò en que mai va creure…però no, massa tard, s’adona que aquest tipus de fe no la mira als ulls, i diria més, sap que ja no ho farà mai.

A qui donar aquest gràcies immens, doncs?

Creure en les persones implica aprendre a creure en un mateix.  Del silenci que rebem a les preguntes infinites també es pot aprendre a deduir que potser hi ha un gràcies que només ens correspon a nosaltres mateixos. En això estem: deduint, agraint, aprenent.

 

 

Criatures-toma II

119275090100661012_UcMN6q46_fHi ha setmanes que semblen fragments escopits des de la dimensió desconeguda: reunió de medicaments al costat de la cafetera, nits amb interrupcions constants perquè un té por dels Reis de l’Orient, per un atac de tos, per posar coixins sota el matalàs a les tres de la matinada, rentadores a les quatre, la paraula esdrúixola que torna a entrar a la teva vida, consum de mel i llimona que ratlla la drogodependència, suspesos de matemàtiques encerclats en vermell que constaten que la genètica va més enllà del físic i a més pot arribar a  ser molt mal parida,  logístiques impossibles de tu el deixes a casa els teus pares, el passes a recollir al migdia, anada pediatre, la son que et pot sobre les parpelles i les parpelles sobre els apunts, anades a la farmàcia com aquell qui va al vàter, torna, vas o vaig jo a buscar l’altre, que no, que són tres pufs, que jo no li donaria antibiòtic, bàsicament setmanes en les que les converses es redueixen a “jo diria que té unes decimetes”. I és que això ho haurien d’avisar, hi hauria d’haver un capítol sencer en el coi de manual que no porten els nens al néixer ni al créixer, dedicat a “les decimetes”, perquè amics, de veritat, el mot decimetes fa estralls a la vida de parella, us ho asseguro. On abans hi havia “he comprat aquest vi que m’han dit que és molt bo”, ara hi ha decimetes, on abans hi havia “tinc entrades pel concert”, ara hi ha decimetes, on abans hi havia “podríem fer una sortida en moto i anar a aquella casa rural” ara hi ha les filles de sa mare de les decimetes. On abans hi cabia tot, temps per estudiar, per escriure, per intentar estar bona, per sortir a córrer, per estar apuntada a un gimnàs i trepitjar-lo, per canviar de pentinat, per descobrir racons, per marxar a l’Àfrica, per fer sopars amb amics, i per decidir si eren més bons els plàtans de les Canàries o les bananes, ara només hi caben ells dos i les seves decimetes. Pobrets meus (mala mare).

Ah, aquests essers petits i tendres que fan riure i desperten coses bones que un no sap que porta dins però que a vegades es desdoblen en deu i fan el soroll de vint, i acaben traient la fúria que un tampoc sabia que portava dins.  Criatures, encabir-les en una setmana normal és fer un tetris dissenyat amb mala baba, encabir-les en una setmana amb decimetes és el caos total, la fi.

P.D. Quan deu costar fer-se una rèplica del Mur de les lamentacions amb les mides del bany?

Déjà vu

38 t

Fer-se gran té alguna cosa d’infantil.

Tardes 38 anys en assabentar-te que a hores d’ara encara no ho sabries tot, 38 anys en obrir aquest sac on s’acumulen més preguntes que respostes, 38 anys en adonar-te que els que havien de ser els grans pilars s’han convertit en una mera anècdota i que aquells a qui no coneixies il·luminen més que cap altre far fins ara conegut.

Ja no et preguntes què et fa feliç i et conformes en fer-te’n una idea al llarg d’aquest  camí de presses en que t’has convertit. Adoraves el calendari de taula que cada any et compres com un petit ritual però ara el tems o en qualsevol cas, tems la corrent que en fa girar els fulls sense pietat. També hi ha les coses que es couen a foc lent, les més genuïnes, les personetes que et fan persona a tu amb la seva candidesa i el traç del seu futur encara a les teves mans. Són l’hospital de la teva ànima quan està ferida i la recepció on t’esperen indefensos quan els falta algú a qui abraçar. Encara et necessiten i tens la vaga sensació que no t’agradarà quan ja no et necessitaran perquè previsiblement t’ensumes que tu sí que necessitaràs sempre que se sentin una mica necessitats.

Tardes 38 anys en saber que els defectes i les virtuts d’aquells que et rodegen es camuflen o llueixen amb el paisatge canviant del teu cor, incapaç ets d’assimilar certes veritats que tu mateix et crees i certes mentides amb les que només tu t’has enganyat.

Fer-se gran té alguna cosa d’infantil, ho diuen els teus ulls quan els tanques per bufar l’espelma amb la que t’aferres al desig any rere any.

Jo espio, tu espies, ell espia

secret agentsAlgunes persones, tenim una deformació neuro física que es manifesta sobretot a la mà en el moment d’apagar el despertador. Aquesta tipologia de persones, sempre des de la més absoluta inconsciència i innocència, donem el copet de rigor, o avui en dia fem córrer l’índex per la pantalla del mòbil, i preguem qui sap a qui que ens doni cinc minuts més. Per favor, alguns ho verbalitzem i tot, cinc minuts més per favor. A vegades, en casos aguts com el meu, els cinc minuts esdevenen mitja hora i aleshores el caos està servit. Avui no, però. Aparentment, quan el pare de les criatures està de viatge, la disfunció es corregeix després d’haver passat tota la nit en estat d’alerta amb un recordatori al cap: demà quan soni t’has d’alçar com sigui, i a la primera, sents?

I sí senyor, avui m’havia aconseguit llevar soleta, fer esmorzars, vestir criatures, vestir-me a mi que també té el seu què, preparar motxilles, entregar les feres a les classes corresponents i fins i tot controlar aquests acomiadaments cada dia més sicilians que faig a la porta de la classe del més petit. (Crec que amb l’edat se m’està accentuant molt el tema mamma italiana, ho hauré de corregir). Avui era un matí aparentment complaent i afable, tenia els minuts a favor, xiulava sobre la moto i feia via cap a la feina lleugera i fent ufana de mi mateixa i de les meves propietats d’auto organització fins que la moto ha mort al bell mig de l’autopista, així de sobte, sense avisar. He parlat sola en veu alta una bona estona, he fet una mica l’Indiana Jones per arribar al voral (tampoc cal entrar en detalls), i he fet un parell de trucades amb la veu tremolosa. Una noia que semblava molt contenta m’ha dit que la grua arribaria en mitja hora. Durant l’eterna espera amb camions passant-me a un pam del nas, he penjat una foto al Facebook i he expressat públicament la meva desgracia. M’he dit, que potser així, els senyors de l’Agència Nacional de Seguretat dels EUA, o amb una mica de sort els de l’FBI, que segur que són més guapos, em trobarien a través dels servidors dels gegants d’internet, mentre treballen tot espiant al món mundial, i se’ls estovaria al cor al veure’m a mi que soc molt poca cosa, tota escardalenca i morta de fred, i així acabarien trucant a la companyia asseguradora per posar una mica de pressa al de la grua o directament vindria un agent secret a treure’m d’aquell forat. Per què al final els espies són amics, no?  N’hi ha que quan es queden tirats al bell mig de l’autopista truquen a sa mare i a altres ens dóna per pensar si tota la fauna del FBI i similars són els bons o els dolents de la pel·lícula en tot aquest sidral de l’espionatge.  No me les vull donar de llesta, però a mi tot plegat no m’agafa  per sorpresa. Si més no, el que em sorprèn és que hi hagi qui pensi que no ens controlen a totes hores des de fa una eternitat. Possiblement jo i la meva moto morta a la B-23 no som un objectiu d’interès, però, què té d’anòmal que els que tenen tot el poder examinin amb lupa als amics? Churchill deia que en matèria de poder i de relacions no hi ha amics, hi ha interessos, així que millor parlar d’aliats, però si t’ho pares a pensar amb soroll de camions a 120 per hora de fons, la paraula aliat en si mateixa per definir-se amaga conceptes com els de pacte i enemic, amaga la necessitat d’aplegar informació els uns dels altres per fer-la servir més endavant per fer qui sap què. No em queda clar si el pobre Rajoy està entre els 35 líders mundials espiats, el que va quedar claríssim era el document que va desvelar Snowden on revelava que el tràfic de drogues i l’estabilitat econòmica eren els temes que més interessaven d’Espanya als espies americans, per tant tampoc ens hi enfadarem massa, no? La Merkel potser podria sentir que la seva intimitat ha estat envaïda, però mira noia, a mi en certa manera ja m’agrada que no hi hagi secrets pels que representeu països, i si n’hi ha, ja m’està bé que surtin a la llum, que tot plegat canta i molt, perquè si l’espionatge dels Estats Units suposadament té com a objectiu la seguretat i protecció de tots plegats però són els mateixos nord-americans els que persegueixen al Lassange i l’Snowden, una acaba deduint que  potser tot aquest enrenou és només per aparentar una mica d’indignació. Sabut és que els límits entre seguretat i privacitat són més fràgils que una campana de vidre, així que fingim entre tots una mica, que no sigui dit, però en el fons assumim l’espionatge massiu.

Trobo que ara per ara, el món té problemes molt gruixuts com per estar passant les hores i els dies amb tanta hipocresia, per sentir tanta bajanada em llogo una pel·lícula amb espia inclòs. Semblava que el final de la Guerra Freda acabaria amb el gènere però no, les històries d’espies tornen a viure un moment àlgid potser perquè tots plegats tenim una actitud més crítica amb el poder. No és per menys.

Per cert, la meva grua ha arribat finalment. Ha baixat un senyor rabassut i rabiüt a qui tímidament he preguntat si em podia portar a la feina. Per la mirada que m’ha clavat i la panxa que li tocava al volant, he deduït que no, que no devia ser de l’FBI, ni del CNI, ni de la CIA, ni tant sols de Método 3, i m’he dit que el món grua no és terra fèrtil per històries d’espies. Llàstima. M’hagués encantat.