Vull un Jaume Figueras XL que duri el que dura un coi de partit de futbol

85820f3115d145006a2aa08c130f9c88_hAvui és un dia com qualsevol altre. Matinada moguda, el despertador i jo que funcionem amb tempos diferents, dues de sucre moreno al cafè, una de pediatre, dues de trajecte gèlid de moto direcció feina: córrer, contesta, truca, anota, tradueix, discuteix, empassa, somriu, un altre cafè, blablabla, dina, recupera hores pediatre, torna cagant llets (perdó per l’expressió), prepara berenar, recull criatures, deures, prepara sopar, dutxes, sopem, posem a dormir (conte, aigua, pipí, vull més aigua, dóna’m la mà, tinc una burilla al nas, no te’n vagis, em pica el peu, vull més aigua), escriu, esborra, bada per les xarxes, reescriu, esborra, deixa-ho corre, bona nit, bona nit. Fos a negre.

El món, així pelat, no convida massa a festejar-hi. Afortunadament, tots sabem que n’hi ha un molt més melós, conquistador i generador d’expectatives i que dins d’aquest, fins i tot un dia qualsevol també amaga els seus moments estel·lars. Sovint són tan tímids com asseure’s al sofà i engegar el televisor. Si no t’agrada el futbol i et negues a veure programes on una sèrie de éssers cautxutats s’escupen crits i verí a la cara, la oferta es redueix pràcticament a dues possibilitats: TN vespre i deixar-se caure pel 33. Arribat el cap de setmana, quan la rutina cedeixi una mica, recordaràs que vols anar a veure aquella pel·lícula o que hi ha una exposició que no t’hauries de deixar perdre. La literatura, el cinema, les arts, la cultura en general, són una font de sentit crític i un vehicle del pensament, ens fan més lliures enfront a l’abús del poder i del rumb oscil·lant de la societat. Vivim en un món de lleure alienat, jo m’hi incloc, i estem cada dia més lluny de la veritat. La cultura no funciona només com a divertimento, que també, la cultura ens fa prendre consciència de la nostra responsabilitat col·lectiva a través dels simbolisme que la traça sense exigir resultats pràctics. Ens fa tocar el cel, gaudir, riure i plorar, pot semblar poc útil però d’entrada serveix per recordar-nos que estem fets de material sensible, que estem vius, vaja, vius de veritat.

Córrer el rumor a les xarxes que Cinema 3, Ànima i Via llibre tanquen la paradeta i que el contingut no desapareixerà sinó que només ho farà la marca. Que estan treballant en un nou programa amb un format encara per definir. Segons diuen el nou projecte vindrà a ser una mena de contenidor poti-poti de continguts culturals. Tindrà molt present el trasllat a l’àmbit digital perquè han comprovat que els espectadors opten per el servei online TV3 a la carta. Obro parèntesis: No serà que a les hores intempestives de la nit, que és quan emeten aquests programes, el bioritme ens demana dormir i no ens queda cap altre remei que buscar-ho l’endemà online quan ja tornem a ser persones? Tanco parèntesis.

Sigui com sigui, no es tracta de discutir si emetre online o no, sinó d’alertar de l’escassa consideració que es mostra des de dalt per fomentar la curiositat intel·lectual. Agafar els baròmetres d’audiència per prendre la decisió d’acabar amb aquests programes és per mi un error incommensurable; tothom sap que la cultura en aquest país no té massa adeptes, però si l’eradiques, tens la batalla ben perduda, oblida’t dels adeptes potencials. A veure: per què demanen samarretes del Messi els nens? Per què coi sap un nen de vuit anys que la novia del Cristiano està lliure? Resposta: perquè mamen futbol amb un ritme que les de la lliga de l’alletament se’n farien creus de la perfecció de la succió. I a on el veuen el futbol? Bingo, sí senyor, a la tele. No podem treure la cultura de la tele, simplement no podem No jutjaré el programa que encara no existeix, però és que aquests tres ja eren prou vàlids. El Via Llibre ja era una versió descafeïnada d’un programa de llibres molt més intens. A mi m’agradava el d’abans, però entenc que si es tracta de fer extensible la cultura a més gent, s’han d’adaptar els formats, alleugerir nivells, passar imatges ràpides que entrin pels ulls que tenim acostumats als impactes trepidants de la vida moderna. Adaptar-se o morir, però d’aquí a eradicar un programa de cinema, un de llibres i un d’activitats escèniques que funcionaven, hi ha una diferència abismal.

Més enllà d’això, també existim els que consumim cultura en major o menor grau des que tenim ús de raó. Ja ho feien els nostres pares i no tots portem ulleres de pasta ni som crítics irreverents. Som gent normal amb coeficient intel·lectual estàndard a qui simplement ens agrada la cultura i la integrem en el nostre dia a dia, i d’aquests en som uns quants, com a audiència funcionem senyors del 33. Esperem els seus programes amb il·lusió, contents de trobar aquestes càpsules afins, per diminutes que siguin i per golfes que ens les ofrenin programant-les en hores que hauríem d’estar reunits amb la fase rem del nostre son. No ho retallin més, no hi ha cap necessitat de fer-ho. El poti-poti no ens ve de gust. Volem detalls, calma, comprendre, gaudir i aprofundir.

Urgeix programació de qualitat i jo em sentia orgullosa de saber que a ‘ la meva’ n’hi havia. No vull acabar integrada en el ramat d’ovelles en que ens intenta convertir el sistema, només pendents del safareig superficial i fugint de la sensibilitat i el sentit crític.

Jo vull un Jaume Figueras XL que duri el que dura un coi de partit de futbol. Pensin bé aquest nou programa senyors del 33. No subestimin la gran minoria d’espectadors que fins ara tenien i pel que més vulguin, no subestimin mai el poder de la cultura. No ho facin.

Gràcies.

 

Anuncis

Monstres

c185b8a07399ec04c323ed05c932f63fEstem sols, més sols que la una i tenim por, una por fosca i tèrbola que ens empeny a buscar companyia i a resseguir les lletres majúscules d’això que diem que som: humans.

El meu fill petit es desperta cada maleïda matinada entre les tres i les quatre. Entre les tres i les quatre jo puc ser perfectament una estrella del rock alta i espatarrant, puc estar fent un cafè al meu apartament de Massachusetts mentre escric la tesis del meu doctorat en literatura comparada de Harvard, o puc solcar les aigües del pacífic sobre una taula de surf, piel canela, metxes californianes, you know

Entre les tres i les quatre de la matinada jo porto una doble vida onírica que m’insufla energia que riu-te’n tu d’Endesa. Primer el sents lluny. No acabes de tenir clar si és una sirena que forma part de l’atrezzo del teu somni; però no, no, no. És allà. Assegut sobre el seu llit i crida mami una vegada i una altra. I t’aixeques i t’arrossegues sense obrir els ulls fins al seu costat. Que té por diu, que té por dels monstres. I el fem fora de l’habitació al coi de monstre, el fem fora i li diem que no torni però algun dia, perquè són entre les tres i les quatre de la matinada i entre les tres i les quatre jo sóc una reconeguda arqueòloga noruega que ha descobert unes nines precolombines a Cuzco i a sobre estic bona d’escàndol, algun dia li estampo a la cara que faci el favor, que els monstres no existeixen, i que jo tinc son, molta son. No arreglem res ni aniquilant la bèstia ni fent-la invisible. Entre les tres i les quatre de la matinada tinc una cita ineludible a l’habitació del meu fill. Amb un monstre.

En J.V Foix, quan escrivia és quan dormo que hi veig clar, no va tenir present que podia ofendre enormement als lectors. Tinc son senyor J.V-Foix-al-cel-sigui, molta son, i la única cosa que veig clara és que menteixo al meu fill, que el monstre de la seva l’habitació sí que hi és, i és esfereïdor. S’amaga sota formes diferents i s’expressa a través de massacres que són tan descomunals que no es poden vèncer des de la fràgil democràcia liberal sobre la que em sembla que camino. I es fa gros amb l’odi i la por, i la ignorància li atorga un súper poder extra que encara el fa més temible.

Sovint, entre les tres i les quatre de la matinada, només sóc jo instal·lada a l’estratosfera amb unes vistes privilegiades sobre aquest món nostre, i us asseguro que estem sols, més sols que la una. I fa por. Molta por. Urgeix estimar-nos els uns als altres bojament. Ara. Sense miraments.

Callar i no dir res

edbacdfa7c9d6ef789babd451eaa765d

Això vindria a ser un exercici de supervivència malgrat tenir tota la pinta de confessió (que també):  Fa molt de temps vaig llegir un tuit no recordo de qui, que resava “la meva por és no tenir res a dir” i automàticament em vaig posar vermella; no vermell-carmesí, no vermell-maduixa, no tenia res a veure amb el vermell de la passió, va ser més aviat un vermell-redéu-aquesta-sóc-jo. I ja ho tenim aquí, en aquests moments tremolo de por i d’angoixa. Senyors i senyores: no tinc res a dir. Es veia a venir. Fa mesos que intento escriure i tot el que em surt són vomitades negatives i autodestructives que tampoc cal, eh que no? Doncs això. A nivell personal el pronòstic és greu i amb poques possibilitats de sobreviure, a nivell general,  podria ser una malalta de grip a qui deixen aparcada en una llitera al passadís d’un hospital per manca de personal i òbviament de llits, perquè de gent que escriu en aquest país en sobra, ho deveu haver sentit a dir reiteradament en bucle igual que jo, i de lectors, en falten. Quina llei de l’oferta i la demanda més engrescadora, quantes possibilitats, quina embriaguesa, quin aldarull! No us preocupeu, no us embrutaré el dia de sol amb el meu núvol gris, que ara la moda és ser híper positiu, mega entusiasta i folrar-se l’existència de quotes ensucrades tipus “somriu que quan somrius la vida t’ho torna amb més somriures” (hòsties, per favor…fugiu de mi!).

Tinc vàries opcions: apuntar-me a macramé, apuntar-me a fer cup-cakes, apuntar-me a pilates, meditació, judo, tallar-me les venes, tallar-me els cabells, estudiar un màster (un altre), estudiar rus que es veu que professionalment triomfes com la Coca-cola, acceptar que gairebé en tinc 40, acceptar allò d’aquell últim tren que vaig perdre fa unes setmanes (no entraré en detalls), acceptar que era el tren, acceptar que el vaig perdre, acceptar-ho i tornar-ho a acceptar, acceptar-ho absolutament tot, i de tant acceptar fer un pet com una gla.O callar. Callar i no dir res.

LA BOMBERA QUE PORTES DINS

bomberes

És ben possible que a dia d’avui, el cos de bombers de la Generalitat de Catalunya em tingui l’ull posat a sobre; no és d’estranyar, car he assolit el proficiency en apagar focs.
Punxo una mica en les proves físiques però les meves habilitats per gestionar “marrons” són extraordinàries. Siguin meus o no, eh? això és el millor. I és que la feina ben feta no té fronteres que deia aquell, i el morro que gasten alguns, tampoc.
Tot bon bomber sap que llençar més llenya al foc és contraproduent, per això m’estalviaré llistar tots els que he apagat darrerament.
Estic segura que qualsevol dia, i per qualsevol dia entenem una jornada laboral en la que mossegaries, cridaries i a uns quants els diries el nom del porc, els bombers truquen a la porta per comunicar-me que no em calen ni les oposicions. Incorporació immediata.

Res. Una mica cremada, valgui la redundància. Una mica només. La família bé, gràcies.

Qui canta, el seu mal…

barbara

Els meus fills fa dies que canten una versió tergiversada de Memory perquè van veure una pel·lícula nefasta on una granota rosa fúcsia amb aires de diva, canta com si li anés la vida enamoradíssima d’un lloro que es veu que és més dolent que Satanàs. Sí gent, una granota enamorada d’un lloro. No sé pas, pots comptar que darrera hi deu haver un guionista mal pagat sota els efectes d’algun tipus de fàrmac.

La qüestió és que tot jugant, o rondant per casa, o sota la dutxa, canten la versió de Memory de la granota rosa fúcsia. De normes a casa en tinc ben poques; sóc la cosa més flexible i manejable del planeta, una de les poques que poso en ús, a part d’estar en possessió de Nutella permanentment, només per saber que n’hi ha, tampoc cal menjar-ne cada dia, a vegades amb una ensumada n’hi ha prou. Perdó, que me’n vaig del tema. Que això, que de normes poques,  però si una cosa no puc permetre és que la música falli. Els meus hereus s’han adormit des de nadons i van creixent, sortosament i encara ara, amb Queen, Rollings, Police, Eric Clapton i d’altres noms com Beyoncé, Rihanna, grups musicals minúsculs i cantautors desconeguts sense els quals a casa no podem viure, així que no puc permetre que es vagin fent persones convençuts que aquella granota té algun dret sobre Memory.

—Nois, veniu aquí. Això que esteu cantussejant en realitat és això. Atenció que he posat el volum al màxim, ok? —m’han mirat com si veiessin un alienígena, i unes dècimes de segon després ha començat a sonar el piano i tot seguit ha entrat la veu angelical i poderosa de la Barbara Streisand. No sé què m’ha passat, potser feia mil anys que no escoltava aquesta cançó, però he hagut de corre a la cuina a buscar un cullerot per simular el micròfon i els he ofert un espectacle, doncs això…espectacular.

I en el punt més àlgid de la meva interpretació, així sense avisar, m’han saltat les llàgrimes de pura emoció. Ells encara riuen. Jo segueixo buscant explicacions al drama que he hagut de tallar de soca-rel per no torbar les criatures. No entenc res, però tinc la vaga sensació que ja és oficial: em faig molt gran.

Memory

All alone in the moonlight

I can smile at the old days

I was beautiful then

I remember

The time I knew what happiness was

Let the memory live again

 

 

LA MIDA SÍ QUE IMPORTA

mosquits

Això que han fet els mosquits amb mi aquest estiu no té nom. I per molt que comenci setembre i l’engranatge de la rutina s’engegui lentament després d’una llarga i sobrevalorada parada a boxes, ells continuen actius. Provinc d’una família en la que el respecte pels animals és a l’ordre del dia, cada dia. No es maten formigues, no es fan fora les abelles, no es tiren cosses als gossos i es parla amb les serps. Potser jo sóc la menys Félix Rodríguez de la Fuente de la casa, però quan t’inculquen una cosa des dels primers anys de vida, ja se sap, t’acompanya sempre més.

Així que no sé a quin Sant invocar, si a Sant Antoni Abad o a Sant Roc, però m’haig de confessar: mato una mitjana de dos a tres mosquits diaris. Els odio, de fet. És més, estic perfeccionant tant la tècnica que m’hi podria dedicar professionalment. I digueu-me pel.liculera però quan m’hi acosto a càmera lenta per atacar-los, dins el cap em va sonant la banda sonora de Tiburón. No és per menys, hauríeu de veure els mosquits que he arribat a matar: gairebé em doblaven la mida.

És que estic molt sensible amb el tema; amb el dels mosquits no, amb el de les mides. La mida sí que importa. Us ho dic jo que ja no creixeré més i que sóc mare d’un fill a qui encara cal recordar que es renti les dents però que ja m’ha atrapat en alçada. Així, pim-pam. Un dia et lleves, és estiu, brilla el sol, el cafè comença a circular pels teus circuits vitals i de sobte apareix un tio al menjador de casa que et sona d’alguna cosa però no l’acabes de situar. Esperes uns segons no fos cas que encara estiguessis adormida però no, no ho estàs pas. T’emportes l’ensurt de la teva vida quan el desconegut et diu melós: bon dia mami, em pots preparar pa torrat amb oli i llonganissa?

I li ho prepares en silenci. Passes pel seu costat fent veure que has de menester una cosa de la nevera i poses l’esquena recte sense que se n’adoni, perquè si se n’adona ja has begut oli. Comproves de reüll si va descalç o per una vegada a la vida t’ha fet cas i s’ha calçat les sabatilles, i merda, com sempre va descalç. I tu? Tu et mires els peus en un pla vertical en picat i veloç, i la música de Tiburón torna a sonar ara en mode atac i molt forta: tu sí que portes sabatilles i tenen com a mínim dos centímetres d’alçada!

I ara què? Diuen que és imparable i que passa sempre així. Quan et planteges tenir un fill, penses en nadons, no amb nens a qui parles nas amb nas. Sabies que passaria, però era una idea abstracta, com la de tenyir-se els cabells o la de posar-se un audiòfon.

De sobte entra en acció l’altre marrec, el que encara em respecta la dignitat pel que fa a les mides. S’abraça a la meva cama amb tota la son del món i em demana llet amb Colacao i cereals, i durant uns instants, el silenci de la cuina només és trencat pel tintineig de les culleres dins les seves tasses. Me’ls quedo mirant. Observo com mouen les mandíbules per mastegar encara mig adormits i projecto l’escena en un futur no molt llunyà. Jo mato mosquits XL però no sé si estava preparada per aquesta visió.

Em dic que només és setembre i que m’haig de calmar. Que encara que s’hagi acabat mirar cap avall quan li parlo, ara toca allò de cosir les betes a les bates i posar el nom i els cognoms absolutament a tot arreu. Perquè són criatures i encara ho perden tot, i malgrat el cos d’un ja s’estiri per encabir tota la no ficció de la vida, dins el seu cap encara hi habiten dracs, confeti, bicicletes i peces de Lego de mil colors.

Potser precisament perquè és setembre i d’alguna manera al setembre tot torna a començar de cap i de nou, em ve de gust un canvi de punt de vista, de perspectiva, mai millor dit, i com que està clar que encongir-se no s’encongiran, descobreixo que estic entusiasmada de ser la mini-mare d’aquest parell, tinguin la mida que tinguin. Descobreixo també, que els millors descobriments són els que arriben sense buscar-los.

Feliç setembre i si compartiu la desgràcia, sort amb els mosquits.

 

 

 

 

 

Encara hi seran

pluja a bcnQue sí, que teniu raó, que posar-se un jersei a l’agost no és just i que no madurin els tomàquets tampoc. Que van caient els dies del full del calendari i amb ells les possibilitats d’un bronzejat decent, d’una càrrega d’energia solar que propiciï la paciència estoica que necessitarem per afrontar en breu els mesos venidors prenyats de tasques que no ens vindran de gust i d’altres que nosaltres mateixos ens imposarem, i que sí, que és veritat, que el sector hoteler ha quedat tocat i els que som pares hem hagut d’estrènyer la nostra capacitat per fer coses amb criatures acostumades als contes que acaben bé, on el sol brilla sempre i on la platja, la piscina o les activitats de lleure són un must infantívol dels mesos d’estiu. La tragèdia ens ha agafat desprevinguts. Fred i pluja a l’agost, això sí que no ens ho esperàvem. D’aquí a un any, torbats i queixosos per la calor insuportable, les altres tragèdies, les que venen d’abans, encara hi seran. Sí senyors i senyores, d’aquí un any, Israel-Palestina, l’ebola, els naufragis d’immigrants, la guerra civil a Síria o la crisis a Ucraïna perduraran i nosaltres ens ho mirarem sistemàticament en la distància, amb els peus sucats a l’aigua i amb el rerefons del cantar insistent de les cigarres a l’hora de les nostres migdiades, tranquils perquè encara tindrem Messi i perquè bàsicament, si no s’encomana no hem de patir. I girarem full fent veure que fem girar aquest món tan global i tal, però ja vell i rodó; potser per això les tragèdies es reiteren i sempre plou sobre mullat.

El blau del cel enguany és el gris del mar i la boira a les muntanyes l’alè carregat de cabòries d’un agost que ja agonitza.

Banalitzem quan encara hi som a temps, tuitegem, critiquem, ignorem però sobretot reaccionem tard i patèticament. Que és veritat, no us ho negaré, la meteorologia d’aquest estiu no ha estat del tot benèvola, però què voleu? Fent una ullada al panorama general, qui és el guapo que fa sortir el sol?