LA MIDA SÍ QUE IMPORTA

mosquits

Això que han fet els mosquits amb mi aquest estiu no té nom. I per molt que comenci setembre i l’engranatge de la rutina s’engegui lentament després d’una llarga i sobrevalorada parada a boxes, ells continuen actius. Provinc d’una família en la que el respecte pels animals és a l’ordre del dia, cada dia. No es maten formigues, no es fan fora les abelles, no es tiren cosses als gossos i es parla amb les serps. Potser jo sóc la menys Félix Rodríguez de la Fuente de la casa, però quan t’inculquen una cosa des dels primers anys de vida, ja se sap, t’acompanya sempre més.

Així que no sé a quin Sant invocar, si a Sant Antoni Abad o a Sant Roc, però m’haig de confessar: mato una mitjana de dos a tres mosquits diaris. Els odio, de fet. És més, estic perfeccionant tant la tècnica que m’hi podria dedicar professionalment. I digueu-me pel.liculera però quan m’hi acosto a càmera lenta per atacar-los, dins el cap em va sonant la banda sonora de Tiburón. No és per menys, hauríeu de veure els mosquits que he arribat a matar: gairebé em doblaven la mida.

És que estic molt sensible amb el tema; amb el dels mosquits no, amb el de les mides. La mida sí que importa. Us ho dic jo que ja no creixeré més i que sóc mare d’un fill a qui encara cal recordar que es renti les dents però que ja m’ha atrapat en alçada. Així, pim-pam. Un dia et lleves, és estiu, brilla el sol, el cafè comença a circular pels teus circuits vitals i de sobte apareix un tio al menjador de casa que et sona d’alguna cosa però no l’acabes de situar. Esperes uns segons no fos cas que encara estiguessis adormida però no, no ho estàs pas. T’emportes l’ensurt de la teva vida quan el desconegut et diu melós: bon dia mami, em pots preparar pa torrat amb oli i llonganissa?

I li ho prepares en silenci. Passes pel seu costat fent veure que has de menester una cosa de la nevera i poses l’esquena recte sense que se n’adoni, perquè si se n’adona ja has begut oli. Comproves de reüll si va descalç o per una vegada a la vida t’ha fet cas i s’ha calçat les sabatilles, i merda, com sempre va descalç. I tu? Tu et mires els peus en un pla vertical en picat i veloç, i la música de Tiburón torna a sonar ara en mode atac i molt forta: tu sí que portes sabatilles i tenen com a mínim dos centímetres d’alçada!

I ara què? Diuen que és imparable i que passa sempre així. Quan et planteges tenir un fill, penses en nadons, no amb nens a qui parles nas amb nas. Sabies que passaria, però era una idea abstracta, com la de tenyir-se els cabells o la de posar-se un audiòfon.

De sobte entra en acció l’altre marrec, el que encara em respecta la dignitat pel que fa a les mides. S’abraça a la meva cama amb tota la son del món i em demana llet amb Colacao i cereals, i durant uns instants, el silenci de la cuina només és trencat pel tintineig de les culleres dins les seves tasses. Me’ls quedo mirant. Observo com mouen les mandíbules per mastegar encara mig adormits i projecto l’escena en un futur no molt llunyà. Jo mato mosquits XL però no sé si estava preparada per aquesta visió.

Em dic que només és setembre i que m’haig de calmar. Que encara que s’hagi acabat mirar cap avall quan li parlo, ara toca allò de cosir les betes a les bates i posar el nom i els cognoms absolutament a tot arreu. Perquè són criatures i encara ho perden tot, i malgrat el cos d’un ja s’estiri per encabir tota la no ficció de la vida, dins el seu cap encara hi habiten dracs, confeti, bicicletes i peces de Lego de mil colors.

Potser precisament perquè és setembre i d’alguna manera al setembre tot torna a començar de cap i de nou, em ve de gust un canvi de punt de vista, de perspectiva, mai millor dit, i com que està clar que encongir-se no s’encongiran, descobreixo que estic entusiasmada de ser la mini-mare d’aquest parell, tinguin la mida que tinguin. Descobreixo també, que els millors descobriments són els que arriben sense buscar-los.

Feliç setembre i si compartiu la desgràcia, sort amb els mosquits.

 

 

 

 

 

Criatures-toma II

119275090100661012_UcMN6q46_fHi ha setmanes que semblen fragments escopits des de la dimensió desconeguda: reunió de medicaments al costat de la cafetera, nits amb interrupcions constants perquè un té por dels Reis de l’Orient, per un atac de tos, per posar coixins sota el matalàs a les tres de la matinada, rentadores a les quatre, la paraula esdrúixola que torna a entrar a la teva vida, consum de mel i llimona que ratlla la drogodependència, suspesos de matemàtiques encerclats en vermell que constaten que la genètica va més enllà del físic i a més pot arribar a  ser molt mal parida,  logístiques impossibles de tu el deixes a casa els teus pares, el passes a recollir al migdia, anada pediatre, la son que et pot sobre les parpelles i les parpelles sobre els apunts, anades a la farmàcia com aquell qui va al vàter, torna, vas o vaig jo a buscar l’altre, que no, que són tres pufs, que jo no li donaria antibiòtic, bàsicament setmanes en les que les converses es redueixen a “jo diria que té unes decimetes”. I és que això ho haurien d’avisar, hi hauria d’haver un capítol sencer en el coi de manual que no porten els nens al néixer ni al créixer, dedicat a “les decimetes”, perquè amics, de veritat, el mot decimetes fa estralls a la vida de parella, us ho asseguro. On abans hi havia “he comprat aquest vi que m’han dit que és molt bo”, ara hi ha decimetes, on abans hi havia “tinc entrades pel concert”, ara hi ha decimetes, on abans hi havia “podríem fer una sortida en moto i anar a aquella casa rural” ara hi ha les filles de sa mare de les decimetes. On abans hi cabia tot, temps per estudiar, per escriure, per intentar estar bona, per sortir a córrer, per estar apuntada a un gimnàs i trepitjar-lo, per canviar de pentinat, per descobrir racons, per marxar a l’Àfrica, per fer sopars amb amics, i per decidir si eren més bons els plàtans de les Canàries o les bananes, ara només hi caben ells dos i les seves decimetes. Pobrets meus (mala mare).

Ah, aquests essers petits i tendres que fan riure i desperten coses bones que un no sap que porta dins però que a vegades es desdoblen en deu i fan el soroll de vint, i acaben traient la fúria que un tampoc sabia que portava dins.  Criatures, encabir-les en una setmana normal és fer un tetris dissenyat amb mala baba, encabir-les en una setmana amb decimetes és el caos total, la fi.

P.D. Quan deu costar fer-se una rèplica del Mur de les lamentacions amb les mides del bany?

Aquí

Vacances. Amb un xic de complexe de paràsit passen els primers dies d’agost, deu ser que els de la meva generació ja no tenim segones residències i durant uns dies ens hem d’instal.lar a casa els pares i/o família política. Hi ha qui ho porta molt i molt bé això d’aterrar a una casa que no és la seva, descarregar maletes, criatures i fer vacances, és l’espècie que ratlla l’hiperparasitisme, jo em quedo només amb categoria paràsit perquè durant uns dies ocupo unes instal.lacions que no pago, tot i que com a bona filla, col.laboro comprant el menjar i no deixant les meves criatures tot el dia en mans de la seva àvia, que no és que no gaudeixi del seu rol, però és jove, treballa, també està de vacances i sincerament….a casa els meus pares, aixeques una pedra i et surt un nét, i és clar, fa cosa.

Aquí on m’estic mentre espero el dia gloriós que el pare de les criatures també agafi vacances i poguem compartir això que hem fet plegats de tenir descendència, la vida passa offline, sense cobertura de mòbil, sense connexió a internet, tot i que si li ho preguntes a la meva mare et dirà que és mentida, que si et penges d’una roca que hi ha a dalt a l’era darrera la gàbia on s’estan les gallines i quatre oques cridaneres, ella té dos palets de cobertura. Ho diu orgullosa sense recordar que quan m’ha trucat alguna vegada jugant-se la vida estant jo a Barcelona, l’he hagut de penjar amb un rotund: “mare, no et sento. Estem tots bé, espero que vosaltres també.” Afortunada ella, perquè jo no tinc dos palets, és molt frustrant penjar-se de la roca i que t’aparegui un “sense servei” a la pantalla, zero palets, així que ni piulades, ni descarregar-se el correu, ni compartir res de res a la xarxa. Els blogs que segueixo a saber de què deuen parlar, i les meves addiccions a Pinterest i a altres collonades per l’estil no tenen més remei que entrar en un procés imperatiu, que no voluntari, de desintoxicació amb els conseqüents atacs de pànic i les ganes d’agafar el cotxe abraçada al portàtil i buscar qualsevol bar en el poblet més proper amb cartell a la porta que resi “tenim wi-fi”, demanar una clareta, unes braves, veure com s’il.lumina la pometa de l’aparell redemptor i connectar-me al món per saber de tots vosaltres.

Però no, no ho faré perquè m’he dit a mi mateixa que haig d’aprendre a gaudir de l’escalfor del banc de pedra de l’era mentre el meu fill petit baixa reiteradament sota un sol de justícia una rampa també de pedra, tot és de pedra en una masia menys la moto de plàstic del meu fill. Haig d’aprendre que la piscina la compartim amb els altres i els altres són criatures que esquitxen entre crits ensordidors i fan servir pistoles d’aigua  i una mena d’espumes que en diuen xurros, haig d’aprendre que el meu pare està a casa seva i que si li ve de gust veure una pel.lícula francesa imfumable d’un gosset que destrossa la vida d’una parella i jo vull veure les proeses de la natació sincronitzada, doncs això, no en queda una altra que veure el gosset francès toca collons. Haig d’aprendre a suportar les picoretes pròpies de la vida de camp, que si un mosquit, que si una mosca alada (aquí en diem així d’unes mosques malparides que ens volten a la piscina i ens fan unes fabes considerables), que si un tàbac, que si hi ha humitat a la nit. Bàsicament, haig d’aprendre a recordar que un dia aquí va ser casa meva i no tenia complexes de paràsit, que fa segles, els meus pares no eren avis de sis néts sinó pares de tres filles, les vacances eren eternes i el temps passava a poc a poc entre aquests camps  de blat, i aquest gorg on ara els mes fills juguen a tirar pedres. Aquí he après a nedar, a anar amb bicicleta, aquí m’ha caigut alguna dent, aquí veia “El coche fantástico” i “El equipo A”. Aquí he fet figuretes de fang, curses de sacs, aquí he begut aigua de la muntanya i he caminat per camins frondosos, aquí he dormit tapada amb una manta les nits d’estiu, he jugat amb gossos que ja no hi són, he menjat fonoll i he fet barquetes amb les fulles de les canyes del riu. Aquí he vist la lluna i la pluja d’estels tantes vegades amb els prismàtics del meu avi Climent. Aquí vas ser una nena feliç, així que Marta reina, tot i estar fins al capdamunt dels cops gratuïts dels xurros aquàtics, de l’escalfor del banc de pedra, dels gossets francesos versus London 2012 i de matar tàbacs a cops d’espardenya, reconeix que en el fons, aquí tornes a ser aquella nena feliç que llegia Els Mecs, el Massagran i el Tintín, aquella nena a qui costava adormir-se de tant riure explicant acudits als seus cosins en aquestes lliteres que avui malaeixes perquè grinyolen i els matalassos se t’empassen a mitja nit, aquí tornes a desitjar que l’estiu no s’acabi mai, i no saps com, potser perquè no tens teclat on fixar la vista i no pots fer massa més que fixar-la en petits detalls, t’adones que mentres els teus fills mengen pa amb xocolata sobre la taula de pedra de la piscina amb els ulls vermells i els llavis morats de tanta aigua, sol i llibertat, tu t’has fet gran, i de sobte sents una anyorança d’aquella Marta menuda que no baixava de la BH vermella i t’envaeix una esgarrifança disfressada de desig: voldries que ara ells no acabessin de créixer mai. Voldries poder-los regalar aquells estius que ja no tornaran.

p.d: si l’entrada d’avui acaba penjada a la xarxa no patiu, no seré a la roca entre la vida i la mort buscant un palet de cobertura, simplement voldrà dir que he recaigut i m’he hagut d’inventar una parada tècnica i moltes rentadores per posar. Descanseu, i feu mal del bo, que si la vida són quatre dies les vacances no arriben a mig.