INSTANTS

Si miro enrere i penso quan va començar tot plegat, no sé trobar el moment exacte. M’he fet una imatge de mi mateixa escrivint a les nits, quan els nens eren molt més petits i la feina devorava totes les hores diürnes, i això és el que més recordo: l’instant abans d’asseure’m a l’escriptori, sense pensar en publicar, només les ganes d’escriure, el silenci de la nit que atura els carrers, una tassa fumejant amb algun líquid calent i capes de llana per parar el fred únic de quan estàs molta estona quieta. Teclejar mou moltes coses, però paralitza el cos fins al punt de congelar-lo sense importar l’estació l’any.

Hores més tard entrava al llit. Ell encara hi era. Dormíem, innocents. M’adormia sense saber que el fet que ell hi fos era extraordinari. M’adormia sense saber que tot allò que passa de lluny, a vegades toca tant d’aprop que el fred ja no marxa mai més ni amb líquid calent ni amb les millors llanes. M’adormia sense saber que quan algú diu que hi ha un abans i un després, es refereix a una barrera física. Hi ha un abans i un després. És físic.

La barrera física de la meva vida m’agrada imaginar-me-la com la Great Barrier Reef, el major escull de corall del món. Cadascú és lliure d’embellir la seva desgràcia amb tants fúcsies, grocs, blaus i verds com li demani el cor.

I aleshores hi ha aquell instant que recordo amb la lucidesa a través de la qual només es recorden les respostes monosil·làbiques a preguntes immenses; va ser durant un matí quan ja havia caigut a l’altra banda de l’escull, a la banda de les aigües del després i destinava totes les energies a estudiar la capacitat del corall per resistir l’embat de les ones.

I ara què faig amb tot això? Ho envio a una editorial?  M’havia enfadat amb el món i avançava pels dies en reserva, una mica com ara, sempre en estat d’alerta i a la vegada, tediosa, a l’espera ves a saber de què. No sabia que a la Gran Barrera de Corall hi havia aigües més tranquil·les. Seia en aquesta mateixa cadira davant d’aquesta mateixa pantalla amb cara de pocs amics. El no ja el tens.

Va resultar ser un mig sí immediat, una sacsejada, una fuetada que em va despertar de cop, em va fer arremangar, prendre decisions vers alguns pensaments enquistats de feina, sense buscar res més que temps, temps per fer la única cosa que faig sense por: escriure.

I ara hi ha aquest instant, que obseanatomia-692x1024rvo enmig dels mils de milions de pòlips de corall, un instant flotador teixit amb fotos que m’envien els amics que han vist el meu llibre a l’aparador d’una llibreria, fotos de llibreters que l’han gaudit i el volen recomanar, el somriure còmplice del meu fill gran quan li explico emocionada totes aquestes miques, i la candidesa a la veu del més petit quan em pregunta si ara ja sóc escriptora. Ara veig que a la banda de les aigües del després s’hi insinuen els peixos de colors, la vida, el moviment. És un instant per retenir, per codificar, memoritzar i no oblidar.

Avui surt a la venda oficialment Anatomia de les distàncies curtes. Jo, amb el que ha passat fins ara amb el llibre ja seria feliç, ho dic molt de veritat, però tota la part que dóna sentit a un llibre, que l’obri un lector i se’l faci seu, neix just en aquest instant, amb el soroll de les persianes metàl·liques que es van aixecant i el repic de les culleretes de cafè contra les tasses. La ciutat es desperta en aquest dilluns de setembre. Nervis i por. Agraïment. Emoció en estat pur.

Anuncis

Callar i no dir res

edbacdfa7c9d6ef789babd451eaa765d

Això vindria a ser un exercici de supervivència malgrat tenir tota la pinta de confessió (que també):  Fa molt de temps vaig llegir un tuit no recordo de qui, que resava “la meva por és no tenir res a dir” i automàticament em vaig posar vermella; no vermell-carmesí, no vermell-maduixa, no tenia res a veure amb el vermell de la passió, va ser més aviat un vermell-redéu-aquesta-sóc-jo. I ja ho tenim aquí, en aquests moments tremolo de por i d’angoixa. Senyors i senyores: no tinc res a dir. Es veia a venir. Fa mesos que intento escriure i tot el que em surt són vomitades negatives i autodestructives que tampoc cal, eh que no? Doncs això. A nivell personal el pronòstic és greu i amb poques possibilitats de sobreviure, a nivell general,  podria ser una malalta de grip a qui deixen aparcada en una llitera al passadís d’un hospital per manca de personal i òbviament de llits, perquè de gent que escriu en aquest país en sobra, ho deveu haver sentit a dir reiteradament en bucle igual que jo, i de lectors, en falten. Quina llei de l’oferta i la demanda més engrescadora, quantes possibilitats, quina embriaguesa, quin aldarull! No us preocupeu, no us embrutaré el dia de sol amb el meu núvol gris, que ara la moda és ser híper positiu, mega entusiasta i folrar-se l’existència de quotes ensucrades tipus “somriu que quan somrius la vida t’ho torna amb més somriures” (hòsties, per favor…fugiu de mi!).

Tinc vàries opcions: apuntar-me a macramé, apuntar-me a fer cup-cakes, apuntar-me a pilates, meditació, judo, tallar-me les venes, tallar-me els cabells, estudiar un màster (un altre), estudiar rus que es veu que professionalment triomfes com la Coca-cola, acceptar que gairebé en tinc 40, acceptar allò d’aquell últim tren que vaig perdre fa unes setmanes (no entraré en detalls), acceptar que era el tren, acceptar que el vaig perdre, acceptar-ho i tornar-ho a acceptar, acceptar-ho absolutament tot, i de tant acceptar fer un pet com una gla.O callar. Callar i no dir res.