Als nens els direm que…

Die Roller-Kinder
Die Roller-Kinder

Em sap greu si t’esguerro l’estona del cafè o el cigarret de havent dinat, però hi ha veritats que incomoden i perspectives de veritat que encara angoixen més. Petoneges els fills abans d’entrar a l’escola; potser en tens un de granadet que ja passa vergonya i t’accepta un petó ràpid una cantonada abans de creuar, i és molt possible que el petit encara et faci esperar a peu de l’escala que el condueix a classe i et digui adéu a cada esglaó amb una mà on hi queden encara tots els rastres d’innocència que venen innats en un infant. No et passa que quan gires cua i et treus per unes hores la capa de maternitat/paternitat t’aborda la certesa que dins l’escola, més enllà dels gomets i els diftongs, hi regna la protecció i el desenvolupament integral dels teus fills i de la resta dels alumnes? No dones per fet que els has deixat sota una mena de camp de força protector on, com a molt es poden obrir una cella o fer-se un trau al cap? No estàs absolutament segur que sota cap circumstància es veurà vulnerada la seva intimitat?

Calfred? Esgarrifança? Horror? Sí, tot això i més. Molt més. El tema és massa sensible i les víctimes massa reals com per parlar-ne sense ser-ne un expert, però aquí tu ets el pare o la mare i hi tens prou a dir, ja és hora que vagis pensant que els direm als nens. T’ho comento ara més que res perquè el cas del pederasta dels Maristes està als mitjans, i molt possiblement la setmana vinent el tema clau serà que han florit els ametllers abans de primavera, i com a bon ramat d’ovelles que som en parlarem durant set dies i després passarem pàgina perquè qui dia passa any empeny. Recorda però que l’actuació preventiva per detectar conductes estranyes a l’escola, a les classes de flauta travessera dels dimecres o a l’esplai els dissabtes al matí, és deure teu. Seria d’agrair que els propis centres escolars s’espavilessin per incloure un decàleg adaptat a les diferents edats dels seus alumnes per activar una campanya  de prevenció contra la pederàstia, però ens toca a qui els hem portat a aquest món mesquí, rebaixar una mica el nivell de conte de fades on els hem fet creure que vivim.

Trobar les paraules no és fàcil perquè no es pot menystenir el fet que són personetes a mig formar, però et toca alertar-los del perill i ensenyar-los a avisar de qualsevol situació estranya. Actuació preventiva personalitzada perquè ningú coneix millor al teu fill que tu.

Et diran exagerat, però tu resisteix, perquè la primera denúncia d’abusos sexuals a menors salta i no prospera, es tapa, es dissimula i un any més tard es fa fora el professor després de mínim dues denúncies més. Que salti la primera denúncia i no prosperi és inadmissible, que al cap dels anys el delicte prescrigui també. Diuen els experts que és una mesura terapèutica a favor de la víctima però donat que la història continua dècada rere dècada des de fa tota una vida, potser és hora d’escoltar les víctimes i rebregar lleis esgrogueïdes pel pas del temps. Com que ja sabem el ritme de la justícia, tu tira pel dret i a casa teva desplega l’arsenal de protecció per al teu menor. Parla-hi, no li posis la por al cos sinó la confiança de saber que et té aquí, sempre.

Així que si et sembla, als nens els direm que en el món no tot és de color de rosa, que de fet, no ho ha estat mai, que sí, que juguin, que cantin i ballin, siguin feliços i somiïn amb arribar a les estrelles i més enllà si cal, però els armarem amb eines per desenvolupar un sisè sentit que els alerti dels perills constants. Em sap greu dir-t’ho, però el món s’ha convertit en un camp de mines on les fades van buscades i els monstres hi existeixen de veritat.

 

 

Anuncis

LA MIDA SÍ QUE IMPORTA

mosquits

Això que han fet els mosquits amb mi aquest estiu no té nom. I per molt que comenci setembre i l’engranatge de la rutina s’engegui lentament després d’una llarga i sobrevalorada parada a boxes, ells continuen actius. Provinc d’una família en la que el respecte pels animals és a l’ordre del dia, cada dia. No es maten formigues, no es fan fora les abelles, no es tiren cosses als gossos i es parla amb les serps. Potser jo sóc la menys Félix Rodríguez de la Fuente de la casa, però quan t’inculquen una cosa des dels primers anys de vida, ja se sap, t’acompanya sempre més.

Així que no sé a quin Sant invocar, si a Sant Antoni Abad o a Sant Roc, però m’haig de confessar: mato una mitjana de dos a tres mosquits diaris. Els odio, de fet. És més, estic perfeccionant tant la tècnica que m’hi podria dedicar professionalment. I digueu-me pel.liculera però quan m’hi acosto a càmera lenta per atacar-los, dins el cap em va sonant la banda sonora de Tiburón. No és per menys, hauríeu de veure els mosquits que he arribat a matar: gairebé em doblaven la mida.

És que estic molt sensible amb el tema; amb el dels mosquits no, amb el de les mides. La mida sí que importa. Us ho dic jo que ja no creixeré més i que sóc mare d’un fill a qui encara cal recordar que es renti les dents però que ja m’ha atrapat en alçada. Així, pim-pam. Un dia et lleves, és estiu, brilla el sol, el cafè comença a circular pels teus circuits vitals i de sobte apareix un tio al menjador de casa que et sona d’alguna cosa però no l’acabes de situar. Esperes uns segons no fos cas que encara estiguessis adormida però no, no ho estàs pas. T’emportes l’ensurt de la teva vida quan el desconegut et diu melós: bon dia mami, em pots preparar pa torrat amb oli i llonganissa?

I li ho prepares en silenci. Passes pel seu costat fent veure que has de menester una cosa de la nevera i poses l’esquena recte sense que se n’adoni, perquè si se n’adona ja has begut oli. Comproves de reüll si va descalç o per una vegada a la vida t’ha fet cas i s’ha calçat les sabatilles, i merda, com sempre va descalç. I tu? Tu et mires els peus en un pla vertical en picat i veloç, i la música de Tiburón torna a sonar ara en mode atac i molt forta: tu sí que portes sabatilles i tenen com a mínim dos centímetres d’alçada!

I ara què? Diuen que és imparable i que passa sempre així. Quan et planteges tenir un fill, penses en nadons, no amb nens a qui parles nas amb nas. Sabies que passaria, però era una idea abstracta, com la de tenyir-se els cabells o la de posar-se un audiòfon.

De sobte entra en acció l’altre marrec, el que encara em respecta la dignitat pel que fa a les mides. S’abraça a la meva cama amb tota la son del món i em demana llet amb Colacao i cereals, i durant uns instants, el silenci de la cuina només és trencat pel tintineig de les culleres dins les seves tasses. Me’ls quedo mirant. Observo com mouen les mandíbules per mastegar encara mig adormits i projecto l’escena en un futur no molt llunyà. Jo mato mosquits XL però no sé si estava preparada per aquesta visió.

Em dic que només és setembre i que m’haig de calmar. Que encara que s’hagi acabat mirar cap avall quan li parlo, ara toca allò de cosir les betes a les bates i posar el nom i els cognoms absolutament a tot arreu. Perquè són criatures i encara ho perden tot, i malgrat el cos d’un ja s’estiri per encabir tota la no ficció de la vida, dins el seu cap encara hi habiten dracs, confeti, bicicletes i peces de Lego de mil colors.

Potser precisament perquè és setembre i d’alguna manera al setembre tot torna a començar de cap i de nou, em ve de gust un canvi de punt de vista, de perspectiva, mai millor dit, i com que està clar que encongir-se no s’encongiran, descobreixo que estic entusiasmada de ser la mini-mare d’aquest parell, tinguin la mida que tinguin. Descobreixo també, que els millors descobriments són els que arriben sense buscar-los.

Feliç setembre i si compartiu la desgràcia, sort amb els mosquits.

 

 

 

 

 

Ho sé, ho sé…

Hi ha d’haver una paraula que no sigui “rentrée”, per favor.

Sempre hi ha hagut paraules que m’atrapen com “mandarina” o “acaronar” i paraules que sentir-les em provoca esgarrifança, com “aixopluc” o “rentreé”.

-Què tal la rentrée?

-Buf, quina rentrée!

-Superada la rentrée fem un soparet,ok?

PROU

Ha d’existir un mot que no es repeteixi com un mantra, com es repeteixen les vivències dels amics que han fet vacances amb totes les lletres de la paraula: V-A-C-A-N-C-E-S, els mateixos que han tornat en un estat zen total i que et diuen flotant que t’ho agafis amb calma, que si no s’acaba avui s’acabarà demà, els mateixos que fan lliscar el dit índex per la pantalla del mòbil per mostrar-te la imatge del seu estiu que et fa sentir aquella punxadeta d’enveja.

MIRALL: I a tu què et passa cap de suro? Que a cas no has tingut un merescut mes de vacances? Per què tens la vaga sensació que tothom n’ha fet menys tu? Per què tornes a seure a la mateixa cadira contestant els mateixos correus d’abans de la pausa estiuenca, preparant les mateixes reunions i apagant els mateixos focs amb la mateixa disminució de la teva capacitat funcional? Que potser no has fet i desfet maletes per anar ara aquí i ara allà? Que potser no has estat a llocs nous i la vista no t’ha descansat del gris de l’asfalt durant 31 dies? Oi que sí? Doncs què coi et passa?

JO: Una simple qüestió de números: 31 dies x 24 hores x 2 nens jornada i nit completes (sense cangurs, sense avis, sense migdiades, sense silenci, sense pare de les criatures durant dues setmanes) = crispació

MIRALL: però si tu ets una aferrissada defensora de la maternitat…

JO: Però una pèssima cuinera i  he hagut de fer dinar i sopar durant 31 dies i combinar els aliments perquè les criatures tinguin una dieta equilibrada

MIRALL:  no será tant…

JO: també volien esmorzar i berenar.

MIRALL: però no treballaves, no hi havia pas l’afegit de la conciliació, no tens excusa reina, que quan no és un all és una ceba.

JO: No, si ja me n’adono, ja…però és que tothom s’ho combina per col.locar els nens i deixar la ment en blanc ni que sigui un parell de dies i jo no en sé.

MIRALL: T’has plantejat mai que el verb “col.locar” seguit del substantiu “fills” sona fatal i et resta punts com a mare?

JO: M’ho plantejo cada dia però la necessitat de col.locarlos  no cessa.

MIRALL: Però ara ja ha tornat tot una mica a la normalitat, casals, guarderia i tota la mandanga, no?

JO:  sí,  però he oblidat que un d’ells tenia piscina i no li he posat el banyador a la motxilla; s’ha passat tot el matí assegut a un banc veient com els seus companys xipollejaven dins l’aigua blava.

MIRALL: Tia, ets un desastre…

JO: Ho sé, ho sé…no tinc perdó, li he amargat el dia.

MIRALL: Recordes que vas llegir en algun lloc que una vegada has madurat, ja no hi ha excusa per no fer el què és correcte i fins i tot ho vas anotar?

JO: Ho recordo. Creus que he madurat?

MIRALL: A veure, a jutjar per les bosses dels ulls i els cabells blancs que  es reprodueixen sobre el teu cap com el miracle del pa i dels peixos…una mica, no?

JO: He dit madurar no envellir, capullo.

MIRALL: Doncs no, no deus haver madurat encara Marta, per tot això de l’all i la ceba, per no ser capaç de fer vacances amb totes les lletres, perquè et superen les baralles per la furgoneta de polis que “la tenia jo, que no que la tenia jo”, perquè per molt que ells siguin tot allò que dóna sentit a la teva vida immadura i ja no sàpigues imaginar l’existència sense la seva innocència, anyores desesperadament la teva llibertat i autonomia.

JO: Ho sé, ho sé…

MIRALL: I  doncs, què hem de fer?

JO: Penso que el millor serà enllitar-me. Bona nit.

MIRALL: Bona rentrée…

JO: Capullo…