Ho sé, ho sé…

Hi ha d’haver una paraula que no sigui “rentrée”, per favor.

Sempre hi ha hagut paraules que m’atrapen com “mandarina” o “acaronar” i paraules que sentir-les em provoca esgarrifança, com “aixopluc” o “rentreé”.

-Què tal la rentrée?

-Buf, quina rentrée!

-Superada la rentrée fem un soparet,ok?

PROU

Ha d’existir un mot que no es repeteixi com un mantra, com es repeteixen les vivències dels amics que han fet vacances amb totes les lletres de la paraula: V-A-C-A-N-C-E-S, els mateixos que han tornat en un estat zen total i que et diuen flotant que t’ho agafis amb calma, que si no s’acaba avui s’acabarà demà, els mateixos que fan lliscar el dit índex per la pantalla del mòbil per mostrar-te la imatge del seu estiu que et fa sentir aquella punxadeta d’enveja.

MIRALL: I a tu què et passa cap de suro? Que a cas no has tingut un merescut mes de vacances? Per què tens la vaga sensació que tothom n’ha fet menys tu? Per què tornes a seure a la mateixa cadira contestant els mateixos correus d’abans de la pausa estiuenca, preparant les mateixes reunions i apagant els mateixos focs amb la mateixa disminució de la teva capacitat funcional? Que potser no has fet i desfet maletes per anar ara aquí i ara allà? Que potser no has estat a llocs nous i la vista no t’ha descansat del gris de l’asfalt durant 31 dies? Oi que sí? Doncs què coi et passa?

JO: Una simple qüestió de números: 31 dies x 24 hores x 2 nens jornada i nit completes (sense cangurs, sense avis, sense migdiades, sense silenci, sense pare de les criatures durant dues setmanes) = crispació

MIRALL: però si tu ets una aferrissada defensora de la maternitat…

JO: Però una pèssima cuinera i  he hagut de fer dinar i sopar durant 31 dies i combinar els aliments perquè les criatures tinguin una dieta equilibrada

MIRALL:  no será tant…

JO: també volien esmorzar i berenar.

MIRALL: però no treballaves, no hi havia pas l’afegit de la conciliació, no tens excusa reina, que quan no és un all és una ceba.

JO: No, si ja me n’adono, ja…però és que tothom s’ho combina per col.locar els nens i deixar la ment en blanc ni que sigui un parell de dies i jo no en sé.

MIRALL: T’has plantejat mai que el verb “col.locar” seguit del substantiu “fills” sona fatal i et resta punts com a mare?

JO: M’ho plantejo cada dia però la necessitat de col.locarlos  no cessa.

MIRALL: Però ara ja ha tornat tot una mica a la normalitat, casals, guarderia i tota la mandanga, no?

JO:  sí,  però he oblidat que un d’ells tenia piscina i no li he posat el banyador a la motxilla; s’ha passat tot el matí assegut a un banc veient com els seus companys xipollejaven dins l’aigua blava.

MIRALL: Tia, ets un desastre…

JO: Ho sé, ho sé…no tinc perdó, li he amargat el dia.

MIRALL: Recordes que vas llegir en algun lloc que una vegada has madurat, ja no hi ha excusa per no fer el què és correcte i fins i tot ho vas anotar?

JO: Ho recordo. Creus que he madurat?

MIRALL: A veure, a jutjar per les bosses dels ulls i els cabells blancs que  es reprodueixen sobre el teu cap com el miracle del pa i dels peixos…una mica, no?

JO: He dit madurar no envellir, capullo.

MIRALL: Doncs no, no deus haver madurat encara Marta, per tot això de l’all i la ceba, per no ser capaç de fer vacances amb totes les lletres, perquè et superen les baralles per la furgoneta de polis que “la tenia jo, que no que la tenia jo”, perquè per molt que ells siguin tot allò que dóna sentit a la teva vida immadura i ja no sàpigues imaginar l’existència sense la seva innocència, anyores desesperadament la teva llibertat i autonomia.

JO: Ho sé, ho sé…

MIRALL: I  doncs, què hem de fer?

JO: Penso que el millor serà enllitar-me. Bona nit.

MIRALL: Bona rentrée…

JO: Capullo…

Aquí

Vacances. Amb un xic de complexe de paràsit passen els primers dies d’agost, deu ser que els de la meva generació ja no tenim segones residències i durant uns dies ens hem d’instal.lar a casa els pares i/o família política. Hi ha qui ho porta molt i molt bé això d’aterrar a una casa que no és la seva, descarregar maletes, criatures i fer vacances, és l’espècie que ratlla l’hiperparasitisme, jo em quedo només amb categoria paràsit perquè durant uns dies ocupo unes instal.lacions que no pago, tot i que com a bona filla, col.laboro comprant el menjar i no deixant les meves criatures tot el dia en mans de la seva àvia, que no és que no gaudeixi del seu rol, però és jove, treballa, també està de vacances i sincerament….a casa els meus pares, aixeques una pedra i et surt un nét, i és clar, fa cosa.

Aquí on m’estic mentre espero el dia gloriós que el pare de les criatures també agafi vacances i poguem compartir això que hem fet plegats de tenir descendència, la vida passa offline, sense cobertura de mòbil, sense connexió a internet, tot i que si li ho preguntes a la meva mare et dirà que és mentida, que si et penges d’una roca que hi ha a dalt a l’era darrera la gàbia on s’estan les gallines i quatre oques cridaneres, ella té dos palets de cobertura. Ho diu orgullosa sense recordar que quan m’ha trucat alguna vegada jugant-se la vida estant jo a Barcelona, l’he hagut de penjar amb un rotund: “mare, no et sento. Estem tots bé, espero que vosaltres també.” Afortunada ella, perquè jo no tinc dos palets, és molt frustrant penjar-se de la roca i que t’aparegui un “sense servei” a la pantalla, zero palets, així que ni piulades, ni descarregar-se el correu, ni compartir res de res a la xarxa. Els blogs que segueixo a saber de què deuen parlar, i les meves addiccions a Pinterest i a altres collonades per l’estil no tenen més remei que entrar en un procés imperatiu, que no voluntari, de desintoxicació amb els conseqüents atacs de pànic i les ganes d’agafar el cotxe abraçada al portàtil i buscar qualsevol bar en el poblet més proper amb cartell a la porta que resi “tenim wi-fi”, demanar una clareta, unes braves, veure com s’il.lumina la pometa de l’aparell redemptor i connectar-me al món per saber de tots vosaltres.

Però no, no ho faré perquè m’he dit a mi mateixa que haig d’aprendre a gaudir de l’escalfor del banc de pedra de l’era mentre el meu fill petit baixa reiteradament sota un sol de justícia una rampa també de pedra, tot és de pedra en una masia menys la moto de plàstic del meu fill. Haig d’aprendre que la piscina la compartim amb els altres i els altres són criatures que esquitxen entre crits ensordidors i fan servir pistoles d’aigua  i una mena d’espumes que en diuen xurros, haig d’aprendre que el meu pare està a casa seva i que si li ve de gust veure una pel.lícula francesa imfumable d’un gosset que destrossa la vida d’una parella i jo vull veure les proeses de la natació sincronitzada, doncs això, no en queda una altra que veure el gosset francès toca collons. Haig d’aprendre a suportar les picoretes pròpies de la vida de camp, que si un mosquit, que si una mosca alada (aquí en diem així d’unes mosques malparides que ens volten a la piscina i ens fan unes fabes considerables), que si un tàbac, que si hi ha humitat a la nit. Bàsicament, haig d’aprendre a recordar que un dia aquí va ser casa meva i no tenia complexes de paràsit, que fa segles, els meus pares no eren avis de sis néts sinó pares de tres filles, les vacances eren eternes i el temps passava a poc a poc entre aquests camps  de blat, i aquest gorg on ara els mes fills juguen a tirar pedres. Aquí he après a nedar, a anar amb bicicleta, aquí m’ha caigut alguna dent, aquí veia “El coche fantástico” i “El equipo A”. Aquí he fet figuretes de fang, curses de sacs, aquí he begut aigua de la muntanya i he caminat per camins frondosos, aquí he dormit tapada amb una manta les nits d’estiu, he jugat amb gossos que ja no hi són, he menjat fonoll i he fet barquetes amb les fulles de les canyes del riu. Aquí he vist la lluna i la pluja d’estels tantes vegades amb els prismàtics del meu avi Climent. Aquí vas ser una nena feliç, així que Marta reina, tot i estar fins al capdamunt dels cops gratuïts dels xurros aquàtics, de l’escalfor del banc de pedra, dels gossets francesos versus London 2012 i de matar tàbacs a cops d’espardenya, reconeix que en el fons, aquí tornes a ser aquella nena feliç que llegia Els Mecs, el Massagran i el Tintín, aquella nena a qui costava adormir-se de tant riure explicant acudits als seus cosins en aquestes lliteres que avui malaeixes perquè grinyolen i els matalassos se t’empassen a mitja nit, aquí tornes a desitjar que l’estiu no s’acabi mai, i no saps com, potser perquè no tens teclat on fixar la vista i no pots fer massa més que fixar-la en petits detalls, t’adones que mentres els teus fills mengen pa amb xocolata sobre la taula de pedra de la piscina amb els ulls vermells i els llavis morats de tanta aigua, sol i llibertat, tu t’has fet gran, i de sobte sents una anyorança d’aquella Marta menuda que no baixava de la BH vermella i t’envaeix una esgarrifança disfressada de desig: voldries que ara ells no acabessin de créixer mai. Voldries poder-los regalar aquells estius que ja no tornaran.

p.d: si l’entrada d’avui acaba penjada a la xarxa no patiu, no seré a la roca entre la vida i la mort buscant un palet de cobertura, simplement voldrà dir que he recaigut i m’he hagut d’inventar una parada tècnica i moltes rentadores per posar. Descanseu, i feu mal del bo, que si la vida són quatre dies les vacances no arriben a mig.